PS.- Aquest article es va escriure abans de la invasió d'Ucraïna per les forces militars russes i malauradament aquesta crida a la racionalitat i als valors de la Il·lustració és més peremptòria que mai.
“Racionalisme o barbàrie”, escriu Miguel Ángel Quintanilla Fisac en el seu llibre A favor de la razón (Laetoli). En aquests dies de polarització extrema, amb l’auge de l’extrema dreta, amb la multiplicació de notícies falses, amb el descrèdit general de la realitat, convé tornar als valors segurs que guien la nostra existència. “La ciència és, de moment, una de les poques aventures humanes que, tot i que plena de riscs i obstacles, encara mereix ser continuada”, escriu Quintanilla. Potser sí: en aquests dies de postveritat, un teorema és una peça de bellesa diamantina.
Al capdavall, cultivem la raó, busquem exposar els fets, animem a la societat a comportar-se amb dignitat. És a dir, siga’m responsables dels nostres actes, no participem en campanyes de desprestigi, en crear soroll, i en encendre focs, en propagar fum, busquem líders segurs d’opinió que ens puguen guiar i resoldre els nostres dubtes i evitem aquells que empren per estratègia l’atac visceral, l’insult vulgar, la càrrega contra la persona. Tots hem de ser conscients de la importància de les nostres accions.
En aquest sentit, els mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat, en fer de filtre d’informacions falses, i de prestar tribunes a piròmans. Les xarxes socials amplifiquen aquestes desqualificacions, sovint des de comptes anònims, fent el pitjor ús possible de la informació. Allò arrossega els mitjans a extremar els seus continguts, en aquella batalla pel clitbait, per intentar competir amb altres agents propagadors d’informació adulterada, com ara l’odiós WhatsApp. Un cas paradigmàtic ha estat la campanya contra Alberto Garzón amb motiu d’unes declaracions absolutament raonables: és a dir, la necessitat de defensar una ramaderia sostenible, evitar les macrogranges i alhora reduir el consum de carn. L’atac desproporcionat per part de la dreta, així com dels mitjans conservadors, amb insults i desqualificacions, i amb la desautorització fins i tot dels socis de govern, mostra una situació extrema de conflicte social, que sols pot afavorir els bàrbars, i aquests sabem molt bé qui són.
Comptat i debatut, cal canviar de model productiu. I d’igual forma, cal canviar de model comunicatiu: durant els pitjors dies de la pandèmia, la premsa conservadora espanyola fou extraordinàriament bel·ligerant i violenta contra el govern, el qual, superat per una situació absolutament nova i inesperada, maldava per lluitar pel bé comú i per atallar la transmissió del virus. La premsa conservadora, en la seua totalitat, va jugar un paper incendiari, volent traure rèdit polític d’una catàstrofe de salut inopinada i del tot desbocada. I, tanmateix, la campanya de vacunació es va portar a terme amb eficàcia, desarticulant aquella altra campanya destructora.
Què busquem com a societat? És evident que ens dirigim cap al col·lapse, com tants científics adverteixen no sols amb articles tècnics sinó amb bons llibres de divulgació. Obres accessibles per a tothom i que ben poca gent llegeix. Per què no parem atenció al que diu la ciència? Per què no reduïm paulatinament el consum o busquem una mínima moderació? Per què la ciutadania vota partits polítics que sols volen regressar al vell model econòmic de destrucció del territori, espletant els recursos planetaris fins a l’extenuació?
Tots som responsables. Tots poden exercir la nostra influència. I com escriu Quintanilla cal crear un nou racionalisme: “podríem qualificar-lo com racionalisme cívic, com racionalisme amb democràcia radical, o potser també simplement com racionalisme amb amor.” Al remat, cal regressar al contracte social il·lustrat, a aquella il·lusió col·lectiva que va originar la Il·lustració, de la qual encara són deutors els estats democràtics. I on la ciència va desbancar, per primera vegada en la història, el dogma religiós. Cal recuperar aquell vell esperit il·lustrat, tolerant i empíric, empàtic i civilitzador. És això o la barbàrie.
