Quan el director Ken Loach va rodar Terra i Llibertat en escenaris de Mirambell (Terol) i dels Ports, aquesta comarca valenciana i el Maestrat aragonès es van astorar. El director britànic -que tot just coneixíem per Agenda oculta (1990)- rodava amb un nombre molt limitat d’actors professionals (Rosanna Pastor, Icíar Bollaín, Ian Hart i Marc Martínez) i feia càstings per participar en la pel·lícula. Gent de Morella, el Forcall, Cantavella o Mirambell s’hi van apuntar.
La pel·lícula es va estrenar el 1995. I, de sobte, amics, coneguts i saludats apareixien en una pel·lícula que rebia el Premi del Jurat de Canes, un llargmetratge sobre la Guerra Civil que desacomplexadament barrejava anglès, català i castellà. El film era tan anàrquic en esperit com en la seva realització i aquesta coherència donava tan magnetisme a algunes escenes que aquestes compensaven la paciència que unes altres demanaven. De Ken Loach preferesc La part dels àngels, que, per alguna raó, m’emborratxa tant com el whisky que roben els protagonistes. Ell, en canvi, encara recorda Terra i Llibertat amb nostàlgia.
L’èxit de crítica i públic, la fama que va adquirir Terra i Llibertat, van ser planetaris. La Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (FIPRESCI) la va reconèixer com la pel·licula de l’any (1995); Ken Loach es va consolidar com un dels grans noms del cinema britànic i, fins i tot, un dels actors amateurs que apareixien als crèdits -un italià nacionalitzat morellà- va rebre ofertes per dedicar-s’hi (que va rebutjar). No fa ni tres anys, coincidint amb el 25è aniversari de la pel·lícula, l’Ajuntament de Mirambell (cent habitants) va crear una Ruta Tierra y Libertad que atrau més visitants encara a aquesta petita vila medieval.
No conec Alcarràs. Hi he passat sovint perquè he estat més d’una vegada a sengles paradisos del caragol a la llauna que es diuen Cal Nenet i Cal Rúbies, a la partida de Butsènit (Lleida), a prop del poble que ara ha quedat immortalitzat per la pel·lícula de Carla Simón. M’impacta el seu paisatge, on comença l’horta que posa límits al secà més extrem del país: el regadiu del Canal de Pinyana, el més antic de Catalunya, ha convertit en regadiu aquesta plana a pocs quilòmetres del secà que, a l’altra banda del Cinca, es converteix en l’ecosistema estepari dels Monegres, la més eixarreïda de les estepes. A les terres d’Alcarràs i la partida de Butsènit, com altres llocs de la Plana de Lleida, s’hi troben petits racons paradisíacs, però pertot la terra s’embeu l’aigua com si tingués memòria del secà.
Tampoc he vist Alcarràs, el film que ha aconseguit l’Ós d’or de la Berlinale, però crec que aquest guardó, en termes cinematogràfics -una altra cosa és comercials- significa més que rebre segons quin Òscar, perquè el festival de Berlín té un palmarès espaterrant des d’El salari de la por (Henri-Georges Clouzot, 1953) fins al documental Fuocoammare(Gianfranco Rosi) passant per Dotze homes sense pietat (Sidney Lumet), Deprisa, deprisa (Carlos Saura) o En el nom del pare (Jim Sheridan).
Diuen que Alcarràs parla de l’amenaça de perdre-ho tot, dels fruiters que s’han plantat i mimat; dels préssecs que s’hi han collit temporada sí, temporada també, si una pedregada no ho ha fumut tot al vent. M'explica gent que en sap que un dels plaers més grans és mossegar un préssec acabat de collir, però, amb compte, que si és massa calent fa mal de panxa (una cosa que només sap la gent de la terra).
Diuen que Alcarràs, més encara que Tierra y Libertad, està feta sense actors professionals -excepte la germana de la directora-, per tal d’amplificar la versemblança de la història, aquesta veritat que vol transmetre.
Explicava Carla Simón que s’han fet els càstings pel Segrià perquè tots els actors tinguen l’accent de Ponent que correspon a l’àrea lingüística d’Alcarràs -un encert que no va tenir en compte Icíar Bollaín en rodar El olivo, una pel·lícula aparentment propera a aquesta. Aquestes decisions no són irrellevants. Algú dirà que és un detall que només captarem els deu milions de parlants d’aquesta llengua (només!). Tot compta a l’hora de buscar l’excel·lència. I Alcarràs ha transmet tanta veritat que, a parer del jurat de la Berlinale, mereixia l’Os d’or.
Una veritat amb gust a préssec.
