El director de cinema Ken Loach (Nuneaton, Anglaterra, 1936) no tornava a Barcelona des del rodatge de Terra i llibertat, el 1994, segons va reconèixer en una roda de premsa a la Filmoteca de Catalunya, hores abans de participar en un debat amb el públic sobre el seu últim film I, Daniel Blake (1996), que va guanyar la Palma d'Or a Cannes. «Durant aquest temps -va dir el combatiu Loach- hi ha coses que han canviat en la superfície però en les capes més profundes, tret que les coses han empitjorat: els pobres esdevenen més pobres, i els rics, més rics».
Preguntat pel procés independentista a Catalunya, Loach -que va signar el document 'Let's catalans vote'- va reconèixer que ha «seguit els esdeveniments de Barcelona, tant com es poden seguir des de fora». Acte seguit va afirmar que s'ha sentit «aclaparat» perquè ha intentat «entendre quin és el programa social del l'independentisme en comparació amb el de Madrid» i no ha aconseguit «treure'n l'entrellat». Loach va anar més lluny sobre aquesta qüestió que no ha pogut resoldre: «La classe treballadora d'una nació, digues-li x, té uns interessos semblants, diria que els mateixos, a qualsevol lloc de Península Ibèrica o d'Europa -una casa, una feina, una bona escola i una bona sanitat- i no acabem de conèixer quin és l'objectiu del moviment independentista: no sabem si la classe treballadora aniria enrere o endavant».
Per explicar com aquest interès en la classe treballadora es reflecteix en el seu cinema, Loach va posar els exemples del seu film sobre Irlanda, Agenda oculta, i Terra i Llibertat.
«En el primer cas vam intentar demostrar que Irlanda era la darrera colònia britànica i tota la resistència armada era una lluita contra la colonitzacio imperialista -una cosa molt poc popular al Regne Unit, on ens van assenyalar com gent que odiava el nostre país». Amb el cas de Terra i Llibertat s'entén més bé: «Quan vam venir, vam intentar mostrar el paper de les brigades internacionals que volien ser solidàries amb la República espanyola i la seva experiència dins del bàndol republicà. El que intentem, amb les nostres directrius, és identificar si els interessos de la classe treballadora eren defensats o atacats». I va afegir que, durant la seva estada a Barcelona esperava «poder descobrir és on rau l'interes de la classe treballadora pel que fa la independència» de Catalunya.
Loach va aprofundir encara més en la pel·lícula que va rodar fa gairebé 25 anys a Barcelona i a Mirambell (Terol) per explicar com treballa els arguments i les històries en el seu cinema: «Amb Jim Allen , el guionista, vam pensar molt fent Terra i Llibertat. La història més evident era la lluita conta els feixistes però el veritable dilema era un altre: Guanyarem la guerra passant per la revolució o més aviat l'haurem de deixar de banda per a guanyar la guerra? I aquest és un dilema que es repeteix sempre en el decurs de la història. Per tant era més interessant d'explicar que simplement la lluita contra el feixisme».
Una de les característiques més peculiars del cinema de Ken Loach és el treball amb els actors. Per tal de trobar una veritable espontaneïtat en els actors, el britànic treballa sovint amb molts actors no professionals però als professionals també els exigeix naturalitat, per la qual cosa els facilita només el seu paper del guió però no les frases dels altres actors. Loach va destacar que, «amb el guió, la tria dels actors és la decisió més important del director». Segons ell, «Cal trobar gent que sigui creible; que es cregui que són del lloc on es diu que són i de la classe social que se suposa que són. Un burgès no pot interpretar un treballador i segurament tampoc un treballador pot interpretar un burgès. La feina del director consisteix en mostrar-los clarament i en cada moment de la pel·lícula, com si es tractés d'un documental sobre ells».
Sobre el film seu que considera que ha tingut més conseqüències socials, Ken Loach en va assenyalar tres d'un llarg llistat de 26 llargmetratges i diversos films i reportatges per televisió: «Fins fa poc diria que Kes (1969), la història d'un nen de 14 que ensinistra un xoriguer, la pel·lícula per a televisió Cathy come home (1966) sobre una homeless, que va obrir un debat molt ampli i l'última, I, Daniel Blake, perquè mostra com s'està tractant a la gent més feble, més pobra -a la qual, de fet, se'ls està castigant».
Ken Loach va ser molt dur amb el sistema capitalista neoliberal, al qual no dóna gaires anys de vida: «El seu sistema està a punt de desfer-se. Arreu mirem a les grans empreses i veiem que només volen aconseguir més beneficis». El seu missatge d'esquerres, ara, es tenyeix també d'ecologisme: «Sabem que si les coses no canvien, el planeta no sobreviurà. Hem de canviar les coses perquè això no és sostenible, no ho és per al planeta. Crec que la motivació de l'esquera ja no és la justícia social sinó la protecció del planeta».
Ken Loach també va recordar que ara, «al Regne Unit, el Partit Laborista ha fet un salt considerable respecte a l'època de Tony Blair» i, va afegir amb un riure per sota el nas, «per una vegada la resta d'Europa pot aprendre alguna cosa de nosaltres».