Pocs dies després que els electors lleonesos fessin multiplicar per tres la representació al parlament regional d’Unión por el Pueblo Leonés –és a dir, la històrica força política que d’ençà de l’Estatut de Castella i Lleó de 1983 malda per la creació d’una comunitat autònoma pròpia per als lleonesos o, en el seu defecte, per l’annexió de Lleó al Principat d’Astúries–, a més de 1.000 quilòmetres de distància s’acabava el termini perquè els alsacians participessin en la consulta per dirimir si desitgen constituir-se en una regió francesa pròpia o continuar formant part de l’actual regió Grand Est, que inclou d’altres territoris. Així, del 20 de desembre passat i fins al dimarts d’aquesta darrera setmana, fins a 140.000 ciutadans d’aquest país germanòfon de l’hexàgon francès han pogut respondre a una pregunta que no deixava espai a les ambigüitats: “L’Alsàcia, ha de sortir de la (regió) Grand Est per esdevenir una regió de ple dret?”.
Per a més inri, cal subratllar que la consulta l’ha tirada endavant el president de la flamant Col·lectivitat Europea d’Alsàcia, és a dir, l’administració experimental creada recentment fruit de la fusió dels dos departaments alsacians –l’Alt i el Baix Rin–, amb l’oposició de l’actual President de la Regió Grand Est, si bé curiosament tots dos són del mateix partit, els conservadors republicans francesos. A més, els ciutadans podien votar per tres vies: per correu, electrònicament o en una de les 99 urnes repartides arreu del país. Urnes, sobres, ordinadors i paperetes i, de moment, cap Tribunal de comptes ni constitucional que hagi amenaçat cap polític. En qualsevol dels casos, els resultats d’aquest particular 9-N amb regust de riesling se sabran a partir del dilluns vinent, 21 de febrer, per bé que, llevat sorpreses de darrera hora, tothom dona per fet que el sí guanyarà de manera clamorosa.
Cert és que el vot dels lleonesos autonomistes, si bé engrandit, no arriba al 25% dels electors. Cert és també que els 140.000 electors alsacians que hi han participat representen “només” el 7% dels dos milions de població total que hi ha aproximadament. Cert és que en tots dos casos el que es troba en joc, les demandes que es posen damunt la taula, és un “simple” augment de l’autonomia d’un territori, sempre dins el mateix Estat-Nació existent, sense posar-ne en dubte els fonaments, doncs, sense fer grinyolar en cap cas la sacrosanta sobirania nacional i la indissoluble unitat d’Espanya o França. I, tanmateix… I, tanmateix, la remor persisteix, que diria el poeta. Malgrat que jurídicament no és el mateix demanar la independència d’un país que sol·licitar la constitució d’una nova comunitat autònoma; malgrat que, sobre el paper, la petició d’independència d’un territori és políticament molt més difícil de gestionar per a un poder central que la “fotesa” i el petit maldecap d’haver de parir una nova regió; em sembla indiscutible que la remor de fons és la mateixa: el debat sobre la governança. Els ciutadans d’Alsàcia, Lleó, Còrsega, Sardenya, Bretanya, Catalunya, i tants d’altres llocs d’Europa, tenen una cosa en comú: volen que el poder local sigui més fort, pugui decidir més coses, tingui més incidència en llurs vides.
És en aquesta lluita per la sobirania local que em sembla que les polítiques exteriors dels nostres governs autonòmics s’haurien de centrar. Vist el panorama de tot plegat, vist que ens diuen que estan lligats de mans i peus, com a mínim podrien recuperar una estratègia que durant els anys vuitanta i noranta va donar força fruits tant al batlle Pasqual Maragall, com al president Jordi Pujol: fer xarxa arreu d’Europa per situar Barcelona i Catalunya al capdavant de les reivindicacions de la massa aviat oblidada Europa dels pobles. Ara mateix, tornar a tenir “amics” pel món ens és urgent, molt urgent. I els candidats hi són. Només hi cal la voluntat, els recursos i el temps.
