La setmana passada es va viure una situació d’allò més kafkiana al Congrés dels Diputats. L’aprovació de la reforma laboral plantejada per la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, no només va ser possible gràcies al suport de partits com ara Ciutadans o el PDeCAT, sinó que també va comptar amb l’oposició dels socis d’Esquerra Republicana, els prioritaris per Díaz a l’hora de pactar lleis. ERC no va ser l’únic partit d’esquerres que s’hi va oposar: també ho van fer la CUP, EH Bildu o el BNG. Curiosament, Compromís hi va donar suport –tot i que desenes de militants van demanar el vot negatiu–, mentre que el PNB també en va votar en contra. Poques vegades hi haurà un exemple més clar d’allò que en diuen geometria variable.
A aquesta geometria variable, a més, es van sumar factors encara més sobtats, com ara el vot dissident dels dos diputats de la Unió del Poble Navarrès, que es van desmarcar de les directrius d’aquest partit de dreta regionalista –i antibasca– i van votar en contra de la reforma laboral. Per acabar-ho d’adobar, un diputat del Partit Popular va polsar, presumptament per equivocació, el botó equivocat per canviar el sentit del seu vot i va ser aquest error el que va permetre aprovar la reforma de Yolanda Díaz. Tot queda, això sí, pendent de la impugnació que vol fer la dreta.
Més enllà d’aquest escenari tan i tan inèdit, el fet és que la reforma laboral de Yolanda Díaz ha tirat endavant amb uns socis tan inesperats com contraproduents. Ella mateixa reconeixia el seu “fracàs” en seu parlamentària, en tant que no havia aconseguit el suport dels seus socis prioritaris, que critiquen que aquesta no és la “derogació” promesa per Díaz quan va accedir al Ministeri de la reforma laboral del Govern Rajoy d’ara fa deu anys. Concretament, per posar un exemple simptomàtic, es mantindrà la xifra de dies a l’any treballats que es pagaran en les indemnitzacions tant en comiats improcedents com en objectius, tal com va fixar el PP. No és estrany que la CEOE haja celebrat que la reforma actual no trenca amb el marc laboral establert.
El perill d’aquesta “reforma” a mitges, d’aquest “retoc” de la normativa aprovada pel Congrés quan governava Rajoy fa deu anys, és que torna a posar al descobert les mancances dels partits a l’esquerra del PSOE per compatibilitzar les seues promeses amb la seua obra de govern. El to radical, ferm i convincent de Yolanda Díaz des de l’oposició al PSOE –quan governava en solitari després de la moció de censura– xoca i molt amb una reforma aprovada. Això, en Díaz, qui s’ha erigit com a referent de l’espai que aglutina l’esquerra espanyola més enllà del PSOE, és un tret al peu a la seua candidatura i als arguments perquè els votants decisius, aquells que varien el sentit del seu vot en funció de les circumstàncies, li donen suport. Per descomptat que, en aquest cas, el gran beneficiat del descontent amb Yolanda Díaz i amb Unides Podem en general serà el PSOE, un partit que només se sentirà obligat a desenvolupar polítiques d’esquerres si compta amb un soci fort que l’empente en aquesta direcció.
La darrera dècada ha sigut la del creixement de les esquerres emergents desvinculades de la política tradicional. Sense la força d’aquestes formacions, la política espanyola perdrà uns actors que s’han erigit com a alternativa a les polítiques hostils contra les minories nacionals i contra qualsevol evolució democratitzadora. Només les classes socials més vulnerables poden fer resistir aquests partits que, si no cuiden aquest vot, cauran en la marginalitat. Ja s’ha vist a Portugal en les darreres eleccions, on la socialdemocràcia tradicional s’ha enfortit a còpia de l’afebliment dels partits a la seua esquerra. En un estat com l’espanyol aquest desenllaç és ben probable. I no seria, ni de bon tros, una bona notícia.
