Dijous passat es van produir un fet que, tot i que ja no sorprèn –i això també és part del drama– no ha de ser menystingut per aquells que aspiren a viure en una societat plenament democràtica i sentir-se a l’empara d’unes administracions totalment despolititzades.
La Junta Electoral Central, una vegada més, va interferir perquè la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, retirara definitivament l’escó de Pau Juvillà, secretari tercer de la Mesa de la cambra catalana. Juvillà, inhabilitat per haver exhibit uns llaços grocs des del seu despatx a la Paeria quan era regidor a Lleida el 2019, va presentar recurs davant les altes instàncies judicials contra l’acció de la JEC. La decisió final del Tribunal Suprem, amb tota seguretat, seria la de confirmar la inhabilitació de Juvillà, però el diputat pretenia guanyar temps per conservar el seu escó i, sobretot, superar totes les instàncies judicials perquè el seu cas puga arribar als tribunals europeus.
A aquestes alçades està tot dit, però no s’ha de deixar de repetir tantes vegades com faça falta. La Junta Electoral Central, des de fa uns anys, intervé en la normalitat política catalana amb decisions que, ni de bon tros, s’ajusten als criteris democràtics. Inhabilitar diputats o fins i tot presidents de la Generalitat de Catalunya, com és el cas de Quim Torra, per exhibir símbols no és una actuació normal. La Junta Electoral, a més a més, va quedar en evidència a Europa quan les instàncies continentals van permetre que els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí recolliren la seua acta parlamentària, cosa que la JEC els volia impedir d’una manera prou barroera.
Aquella actuació de la JEC, com l’actual amb Pau Juvillà, torna a demostrar que les instàncies administratives de l’Estat no dissimulen a l’hora d’actuar amb motivacions polítiques. Emparades per formacions com ara Vox o el Partit Popular, que justifiquen aquestes actuacions, aquestes administracions atempten contra els ciutadans que, amb el seu vot, han conformat una cambra parlamentària. És l’empremta de Vox, que ha irromput a la política estatal per legitimar actuacions antidemocràtiques amb el suport d’un Partit Popular que no té problema a assumir aquest tarannà autoritari. Tot just al contrari del que fan els socis europeus del partit en altres estats de la UE, on la tendència és marginar la ultradreta per apartar-la, tant com siga possible, del terreny polític i social.
La connivència entre PP i Vox es va tornar observar, també el dijous, a l’Ajuntament d’Alacant, on Vox va proposar, per tercera vegada, que la ciutat isca de la zona considerada com a domini lingüístic valencianoparlant i que, en conseqüència, el català, la llengua autòctona d’Alacant, deixe de ser considerada oficial. Una proposta ridícula que ha comptat amb el vistiplau del PP, un partit que ha governat durant dècades al País Valencià i a Alacant i que, abans de l’aparició de Vox, mai no va plantejar iniciatives com aquesta, tot i tindre la majoria absoluta per tirar-les endavant. Amb Vox, però, el PP es veu acomplexat i vol competir en un terreny que, presumiblement, no és el seu: el de l’autoritarisme i el de l’antidemocràcia. La proposta, per cert, va ser rebutjada pel ple, atès que PP i Vox no sumen majoria suficient.
Entre els qui van votar a favor de la proposta de Vox hi ha el candidat del PP a la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, qui també és regidor a l’Ajuntament d’Alacant i president de la Diputació. Cal pensar que, si guanya les eleccions valencianes, s’iniciarà una ofensiva contra la llengua i la cultura del país sense precedents. L’esperit de Vox no només estaria present a les administracions, sinó també al govern de la Generalitat, amb tot el que això comporta. Impedir-ho dependrà, sobretot, dels governants actuals i de la seua capacitat per mobilitzar el seu electorat a través de les bones polítiques.
