Imprecisions

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com més treballava, més aprenia. I els coneixements adquirits eren directament proporcionals al descobriment de les trampes fabricades des de dalt. Sovint eren massa traïdores. En unes altres ocasions eren, només, petites imprecisions. Necessàries, però. I provocades. Calia donar més cova a un discurs consolidat. Ell creia, en la finalitat. I n’era conscient de la necessitat d’una bona dialèctica per arribar-hi. Els receptors dels missatges són convençuts a força de realitats adulterades amb matisos interessats. Sovint infidels. Però, tant fa. Cal convèncer. I el cóm és secundari.

El coneixement permet desxifrar els detalls ignorats pel conjunt social. En aquesta ocasió, l’orador parlava d’un efecte dòmino inevitable. Ho relatava amb fórmules que garantien la immediatesa. Tractava, concretament, sobre la marxa d’un país en termes d’imminència. Escòcia. Aquesta possibilitat, però, ara és més complicada. Les circumstàncies han canviat bastant. Les coses no estan com fa tres anys. En canvi, la lectura superficial dels fets reforça la hipòtesi d’una secessió propera. Alguns dels esquemes dissenyats des de dalt tracten d’oficialitzar aquesta conjectura incerta. A través de discursos que, tot i ser accessibles, no en garanteixen la realitat.

L’anàlisi és senzill. Escòcia, descontenta pel Brexit, marxarà. I aprofitarem l’ocasió per plegar. Perquè l’Estat que ens ho impedeix és presoner de les seues malifetes i cada cop té menys capacitat d’influència per evitar-ho. Això venia a dir, de forma esquematitzada, des de la seua poltrona institucional. Pronunciava el discurs amb la seguretat de qui se sent inqüestionable. La seua intervenció delatava la confiança de qui té una fórmula infal·lible. Tonalitat, pauses, ritme. La combinació perfecta de tots els ingredients de la persuasió.

Malauradament, no és tan senzill. Perquè Escòcia ja no està com fa tres anys. No es pot fiar de l’acollida d’una Unió Europea qüestionada i debilitada. Aquell país no vol marxar. Així ho confirmaren les eleccions celebrades la setmana anterior al Regne Unit. El resultat no fou cap sorpresa. Confirmà el que diversos analistes repetien durant els darrers mesos. I donà raó a les enquestes. Molt més fiables, per cert, que les que col·locaven pecesútils a la Moncloa per influir en la intenció de vot.

Els discursos, però, s’adrecen a uns altres participants, també útils, fonamentals. L’electorat estarà més decidit si percep missatges segurs, fàcils d’entendre, sense retòriques ni complicacions que en dificulten la comprensió immediata. Han de satisfer els seus desitjos. És per això que els futuribles es fabriquen perquè siguen desxifrats i contribuesquen a un relat favorable. Aquest és un mètode més senzill que el de treballar honestament per capgirar una realitat més adversa del que voldríem.

Per això, amb un bagatge acumulat al llarg dels últims mesos, capaç d’identificar els discursos fidels dels més adulterats per la intencionalitat, no podia evitar pensar-hi. Per assolir els objectius cal no caure en debats eterns sobre els mecanismes més honrats a aplicar. Però no és just dibuixar contextos que es desmunten per la realitat immediata. Són elucubracions allunyades de la certesa. I atempten contra la seducció d’aquells que s’han de sumar.

Els catalans volen marxar. I en part no ho aconsegueixen perquè l’Estat ha fabricat un discurs que ha triomfat entre els seus útils, que s’oposen a l’eixida. Les mentides d’aquest relat, però, han estat descobertes per molts que, ara, formen part del bàndol secessionista. “Mantenidos!, dictadores!, islamistas!”, bramen desesperats després d’haver estat desemmascarats. Per tant, generar estratègies basades en imprecisions intencionades només pot ser contraproduent. Perquè causaran descontent en molts adherits que s’hi van sumar, precisament, per esbrinar les mentides del relat dominant en una Espanya que cau pel seu propi pes. I també perquè volen crear un país distint, fruit de les millors influències. I no de les trampes més elementals, que amb el temps esdevenen obstacles.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Doctor en història per la Universitat d'Alacant i periodista d'EL TEMPS.