Els avalots que s’han produït els darrers dies al Kazakhstan són el reflex d’un drama que deixa entreveure el paper que exercirà Rússia les pròximes dècades a l’anomenat espai post-soviètic. O, si més no, el paper que intentarà jugar com a actor clau en l’ordre internacional.
Forces militars russes han col·laborat amb el govern del Kazakhstan per sufocar les revoltes que s’han organitzat contra el règim. L’assalt contra edificis oficials per la crisi econòmica, reflectida en l’encariment del combustible, que viu el país centreasiàtic ha derivat en un nombre dramàtic de morts, que es comptabilitza per desenes. Segons informacions estrangeres, el Kazakhstan viu la seua pitjor crisi política des de la desintegració de la Unió Soviètica. Es tracta d’un país amb un fort sentiment nacional que no sembla tolerar, si més no de manera generalitzada, la ingerència armada russa per resoldre la crisi.
En tot cas, la del Kazakhstan és una situació de confrontació de política entre distints pols de poder que marca un nou precedent en la reordenació de les relacions al si de l’espai post-soviètic. Vladímir Putin mira de tancar files amb els governants actuals d’aquest país per garantir la seua supervivència política i obtenir, com a contrapartida, el seu control sobre el Kazakhstan a través d’una gran dosi d’influència. Els darrers anys, tal com llegiran en un article del politòleg Abel Riu en la web del setmanari EL TEMPS, el Kazakhstan ha comptat amb una major capacitat per desplegar la seua pròpia política exterior, amb més independència del Kremlin i establint relacions econòmiques amb estats com ara Turquia o la Xina. D’aquesta manera, les revoltes anti-règim al Kazakhstan donen l’oportunitat a Putin d’erigir-se com el garant de l’estabilitat al país i recuperar una influència que sempre ha volgut mantenir, o fins i tot multiplicar. És la manera d’actuar del Kremlin dels darrers anys: la de controlar el seu espai geogràfic per anul·lar la sobirania dels països que en formen part.
L’espai post-soviètic, per tant, i tal com es va veure no fa massa temps a Bielorússia –amb una ingerència idèntica del Kremlin– viu un moment de consolidació dels autoritarismes. Cal dir, alhora, que aquests països no destaquen, precisament, per comptar amb perspectives de democràcia a curt o mitjà termini. Les revoltes contra els governs autoritaris establerts, i aquest és el cas del Kazakhstan, no garanteixen ni de bon tros l’establiment d’un sistema polític que garantesca els drets humans. En tot cas, aquesta mai no ha sigut una contrapartida exigida per Rússia a l’hora de reforçar la seua presència militar en distints països per assegurar-ne l’estabilitat.
És aquesta la principal carta de Putin: l’estabilitat, a còpia d’autoritarisme, en territoris on es pot consolidar la incertesa, el caos i la guerra. És, en definitiva, la mostra que el món s’endureix cada vegada més, que les perspectives de llibertat són cada vegada més utòpiques i que l’espai post-soviètic no dona alternativa a la democratització –i que els països considerats occidentals tampoc no tenen força com per exigir-la. Tot el contrari del que ocorre a l’Amèrica Llatina, on les victòries electorals dels candidats més decididament demòcrates estan capgirant el panorama polític i obrint un nou temps esperançador. El món es troba, per tant, davant una bipolaritat política difícil de gestionar i davant un lideratge difús al si de l’ordre mundial que caldrà veure en què desemboca.
