Escriptors dolents i bons

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dins un rebost de l’Àrtic, a cent cinquanta metres sota terra, s’està construint un arxiu que recollirà les millors obres històriques, científiques i literàries del món, emmagatzemades en un suport capaç de conservar-les durant mil anys. En aquella mateixa volta hi ha ja 556 milions de llavors d’espècies diferents. La idea és que, en cas d’apocalipsi, es puguin replantar tant la biodiversitat com el coneixement. Respecte del Banc de Llavors de Svalbard, res a dir. Però, quin serà el criteri per seleccionar els llibres que han de salvar-se?

Hi va haver un temps en què els llibres es consideraven perillosos. Calia destruir-los. Recordem Fahrenheit 451, el destí de les novel·les de cavalleria al Quixot, o la foguera pública on els nazis cremaren l’obra dels condemnats a l’ostracisme. L’any 1928 assolia la tercera edició una joia titulada Novelistas malos y buenos, que el jesuïta Pablo Ladrón de Guevara havia publicat el 1910, amb l’objectiu de “jutjar” més de 2.115 autors. Com que, segons el seu criteri, la majoria eren dolents, els esmentava en primer lloc. “Antes de empezar, satisfácense varias curiosidades”, apunta a la introducció. I tot seguit: “¿Cómo ha podido un religioso escribir semejante obra?”.

L’explicació és que hi ha molts títols al mercat. Tants, que una persona de cor pur podria confondre’s sense voler i llegir algun text prohibit per l’Església. De manera que el pare Ladrón se sacrifica pels bons cristians, i s’endinsa en les abominacions de la literatura per guiar-nos i advertir-nos sobre aquells llibres herètics, impius, blasfems, cleròfobs, malsanament deleteris, danyosos, obscens, immorals, voluptuosos, sensuals, apassionats, imprudents i, en definitiva, terribles que ens envolten. Com a exemple, posa Els miserables, de Victor Hugo. Diríeu que no té res de tot això. Però us equivocaríeu. És una obra prohibida “i amb moltíssima raó”, afirma ell, “perquè, entre d’altres malícies, recull la de ser una epopeia del socialisme”.

Amb la desimboltura i profunditat d’un youtuber (fins i tot fa servir tres signes d’exclamació quan la perplexitat ho requereix), Ladrón de Guevara ressenya els grans mestres. Quasi tots són deshonestos, en el millor dels casos. Així, Vie de Henry Brulard és una novel·la “autobiogràfica, molt dolenta i repulsiva, que mostra l’egoisme, la perversió i vanitat de Stendhal”; de qui, no obstant això, ha hagut de llegir-ho tot. De l’indecorós Balzac, també. Maupassant és provocatiu; Dumas, un poca-vergonya que promou el descrèdit a la dignitat cardenalícia. Conan Doyle és inexacte i fals, i a Colette l’anomena “la pagana absoluta”. Què dir de George Sand, divorciada, mal acompanyada, defensora de l’amor lliure i perseguidora del matrimoni.

Sobre Baroja: “El títol César o nada ens feia esperar una altra cosa, però fórem beneits, tractant-se d’aquest autor. Què és virtut i què és vici per a don Pío?”. Sembla que vulgui perdonar la comtessa de Pardo Bazán. Però quan arriba a El indulto, especifica: “Pot passar, encara que hi ha alguna cosa que nos ens agrada”. L’illa del tresor es pot llegir; amb condescendència, això sí. Anna Karènina és escèptica. I diu que Jules Renard és un graciós sense gràcia.

Encara amb el segell de la llibreria La Hormiga de Oro, i un 180 que podria ser el preu en cèntims de pesseta, el meu exemplar té les pàgines esgrogueïdes, i marques a llapis en algunes incorreccions (a Marcel Proust li diu Marcel Prevost, i Herminway a Hemingway). Hi ha una creu vora noms com Blasco Ibáñez o Valle Inclán, de qui anota: “Encara és viu, ens sembla”. Llevat de Chesterton, no conec gairebé cap dels autors que salva, poquíssims perquè la bondat escasseja.

Els llibres ja no fan por, i menysprear la cultura ha esdevingut la nova foguera. Quan m’atabal, o simplement vull posar-me de bon humor, no entr a Twitter, que augmenta el meu neguit, sinó que agaf Novelistas malos y buenos, trii qualsevol fragment a l’atzar, i ric. Per això, deman als responsables de la Volta de la Fi del Món que l’incloguin al seu arxiu. Perquè, en contra del que passa amb les lectures obligatòries, el seu gran mèrit és aconseguir que t’entrin ganes de llegir tots els clàssics que destrossa. Els dolents guanyen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.