El passat dimarts, el Tribunal belga d’Apel·lació va decretar una sentència que, tot i ser previsible, va generar una gran satisfacció. El cantant mallorquí Valtònyc, a l’exili des de fa quasi quatre anys, no serà extradit a l’Estat espanyol, qui l’ha perseguit aquests anys per les lletres de les seues cançons, amb les quals la justícia espanyola considera que ha enaltit el terrorisme, ha injuriat la corona i ha amenaçat persones.
El periple judicial de Valtònyc a Bèlgica ha estat una etapa tan interessant com trista. Interessant perquè s’ha tornat a demostrar que a Europa es respira un altre ambient judicial que no té la intenció de penalitzar la dissidència política ni d’acusar de delictes sobredimensionats persones que, com Valtònyc, si no fora per les persecucions judicials patides, serien artistes menys coneguts. Interessant, també, perquè Valtònyc, pel fet d’haver traslladat el seu cas a Bèlgica, ha fet que la justícia d’aquest país es replantege la vigència d’una llei de mitjan segle XIX que castigava les injúries contra la corona. La llei era tan obsoleta que, tot i la seua presència, havia quedat oblidada fins que el raper mallorquí l’ha tornat a traure del calaix perquè la justícia d’aquest país la derogara definitivament. És curiós com a Bèlgica les lleis evolucionen de manera expansiva en matèria de drets humans mentre que a Espanya aquestes lleis són recuperades i reforçades per continuar castigant persones per delictes més característics de l’època medieval que no de l’Europa actual.
Per tot això, el periple judicial de Valtònyc a Bèlgica també ha estat trist, perquè demostra encara més que a l’Espanya actual els jutges han provocat una situació irrespirable. Les seues actuacions restrictives impediran que el mallorquí puga tornar al seu país sense ser empresonat, malgrat que un tribunal europeu ja ha dit que ha de quedar en llibertat. En aquest període d’exili, Valtònyc va perdre la mare, víctima d’una malaltia, i altres companys seus de professió han continuat perseguits. El cas més paradigmàtic és el de Pablo Hasél, a la presó des de fa un any, també, per les lletres de les seues cançons.
Mentrestant, el gran protagonista de les lletres d’aquests músics, la protecció del qual ha servit com a argument per a la repressió judicial, el rei emèrit, torna a fer-se veure des del seu exili daurat als Emirats Àrabs Units, un país totalitari, totalment irrespectuós amb els drets humans i des del qual el rei espanyol descansa a l’espera de poder tornar amb honors, sense que els seus afers econòmics, tan opacs i vergonyants, li passen cap factura. Perquè no és només la inviolabilitat allò que protegeix Joan Carles I: és també la covardia del sistema judicial espanyol i el paper d’uns mitjans que s’encarreguen de netejar la seua imatge dia rere dia, així com també el paper d’administracions com ara el CIS, que depèn del Govern espanyol i que ja no s’atreveix a publicar enquestes sobre la monarquia, sabedor del més que previsible resultat desfavorable per als seus interessos. D’altra banda, s’entén que la dreta espanyola protegisca la monarquia, tal com ha fet tradicionalment, però no tant que l’esquerra que governa a l’Estat continue sent el gran salvavides d’una institució corrupta, anacrònica i ressuscitada a Espanya per un dictador, quan a la resta d’Europa totes les monarquies s’han legitimat a còpia de defensar la democràcia i condemnar el feixisme i el nazisme que van sacsejar el continent durant la primera part del segle XX.
Tot això és el que Valtònyc, amb la seua lluita i amb el suport rebut a Bèlgica per part de la resta d’exiliats catalans, ha contribuït a evidenciar encara més. Per això, la seua victòria és la de tots i la de totes els qui pensen que l’Estat espanyol ha d’evolucionar en matèria judicial si no vol continuar generant víctimes i màrtirs per raó d’Estat i dels qui creuen, en definitiva, en la democràcia i en la llibertat d’expressió com a pilar bàsic de convivència.
