De vegades les casualitats també juguen en política. Poc es podien imaginar els dirigents del PSC quan van escollir el 18 i 19 de desembre per celebrar el seu Congrés que un fet no previst taparia bona part de la seva repercussió mediàtica.
El Congrés Extraordinari del PSC oferia poc marge per a la sorpresa. Sense discussió política de fons estava destinat a beneir el pas de Miquel Iceta a la presidència del partit i l’arribada de Salvador Illa a la primera secretaria. Però el debat sobre la immersió lingüística va interferir en les previsions: la concepció centralista d’alguns tribunals i les barbaritats de Pablo Casado i la resta de la dreta radical espanyola van provocar una gran indignació ciutadana. Som Escola la va saber materialitzar en la manifestació que va tenir lloc a Barcelona el dissabte 18, data de la inauguració del Congrés del PSC. Enxampats enmig d’una polèmica que els hi alterava el missatge, els socialistes van al·legar que la celebració del Congrés els impedia assistir a la mobilització: una excusa que no aguantava una pregunta en roda de premsa. Fins i tot, la posada en escena de la proximitat als sindicats CCOO i UGT, programada pel mateix dissabte, els va deixar encara més en evidència perquè Javier Pacheco i Camil Ros venien d’encapçalar la manifestació.
El Congrés del PSC ha servit per a escenificar la successió, però la polèmica sobre la llengua ha situat el partit davant el mirall. No és veritat, com diu l’independentisme abrandat, que els socialistes tinguin el mateix discurs que PP, VOX i Ciutadans. Caldria més rigor i evitar l’error majúscul que implica enviar el partit que va guanyar les darreres eleccions al Parlament a la banda dels contraris a la immersió lingüística. Serà necessari comptar amb els socialistes per actualitzar els consensos necessaris per enfortir el català. Però, tanmateix, els equilibris del PSC per continuar esgarrapant vots a Ciutadans l’obliguen a fer un discurs farcit de renúncies i ambigüitats, que sembla allunyar-se, de mica en mica, del de Marta Mata. Diuen que “el PSC ha tornat” però ha tornat profundament canviat. Pel camí ha perdut la major part dels militants sobiranistes: Joan Ignasi Elena i Ernest Maragall són a ERC, Marina Geli i Toni Comín a Junts, Jordi Martí i Josep Maria Balcells als Comuns. I exconsellers com Nadal, Tura, Castells o Vallés ja no són al partit.
Els actuals dirigents socialistes saben que les coses els hi aniran bé si al PSOE li van bé. Tenen, per si de cas, el refugi de les alcaldies de l’àrea metropolitana i del sospitós pacte amb Junts a la Diputació de Barcelona. Les alcaldies perdudes de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Manresa, Tortosa, la Seu d’Urgell, Vilafranca, Vilanova, Igualada o Terrassa són danys colaterals que des dels ajuntaments de l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Cornellà es suporten millor si les enquestes són favorables a Pedro Sánchez.
Aquesta deriva condiciona el present i el futur del partit. Després de la sagnia de vots dels darrers anys, guanyar les eleccions de 2021 va ser tot un èxit. Però l’estratègia per aconseguir-ho, ocupar l’espai de Ciutadans, ja portava implícita la penitència. Illa, tal com li havia passat a Arrimadas, no va poder presentar-se al debat d’investidura per manca de suports. Ell mateix s’havia col·locat en una posició impossible. Si a mig termini aspira a ser president haurà d’explicar si pensa en una hipotètica i impossible majoria amb PP i VOX. Perquè previsiblement Ciutadans ja no existirà i els Comuns són incompatibles amb aliances amb la dreta radical. La discussió dels pressupostos de 2022 també ha posat Illa davant el mirall: quan el PSC, aprofitant el desacord entre el Govern i la CUP, anava a oferir gratis els seus vots per tal que el país disposés d’uns comptes adaptats a les conseqüències de la pandèmia, el pacte Govern-Comuns l’ha tornat a la banqueta dels suplents. Si algú havia previst que un dels missatges del Congrés seria el del sentit de la responsabilitat del PSC per facilitar uns pressupostos a canvi de res, es va quedar sense discurs. Els Comuns n’han fet possible l’aprovació obtenint contrapartides gens menyspreables; el vot en contra del PSC sonava a gelosia.
El PSC està pacificat i ningú no ha discutit el lideratge d’Illa. El grup Nou Cicle de Raimon Obiols, que va haver de recordar al Congrés que “les dretes espanyoles exciten la discòrdia i utilitzen un llenguatge guerracivilista”, és avui molt minoritari. Quan Illa utilitza l’expressió “un sol poble” obvia el profund contingut nacional que Josep Benet associava a aquest concepte. Els escons socialistes han estat necessaris per a renovar les institucions que depenen del Parlament, però, més enllà, la ubicació actual del PSC en el taulell polític condiciona la possibilitat que governi Catalunya.
