M’atreveixo a manllevar el títol, ni més ni menys que a Josep Pla i al seu antòleg Antoni Martí Monterde, que acaba de publicar un volum magnífic. Un llibre que es pot llegir com una biografia de l’Homenot de Llofriu, amb relació a un paisatge humà com el del País Valencià, que l’escriptor va conèixer sobretot a través de Joan Fuster, de qui el 2022 celebrarem el seu centenari. A través dels textos de l’obra completa publicada per Destino, Martí Monterde recull els retrats d’una bona colla d’intel·lectuals i escriptors que Pla va conèixer, de Blasco Ibáñez a Raimon, i les descripcions de pobles i ciutats, que conformen el llibre sobre el País Valencià que l’autor d’El quadern gris no va escriure mai, i del qual emergeix una necessitat d’acostament intel·lectual, econòmic i polític entre els dos territoris. D’aquest llibre, publicat per 3i4, n’ha parlat a bastament Àlex Milian en aquesta revista.
Proposo d’acostar-nos des del Principat a València. En un sentit físic, sempre que ens sigui possible, però sobretot en un sentit intel·lectual. Pla es queixava de la distància sideral dels dos territoris, en un llibre com Direcció Lisboa, publicat l’any 1975. Llavors ja deia que s’havia de “rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular”. Una bona manera de trencar, pedra a pedra, aquesta muralla, és a través de la lectura. D’aquesta revista, per exemple. O a través de la narrativa d’autors com Ferran Torrent, Joan Francesc Mira, Martí Domínguez, Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Núria Cadenes, Xavier Aliaga..., per dir alguns de ben coneguts al Principat. O de la insòlita novel·la Noruega, de Rafa Lahuerta, publicada per Drassana, que ja ha començat a fer forat entre els lectors catalans, com ho va fer a València.
Però si el lector vol prendre el pols en l’actualitat valenciana, és imprescindible atendre a l’assaig. En aquest sentit, em permeto recomanar el volum País Valencià: Present i futur (Afers), coordinat per dos grans dinamitzadors intel·lectuals i editorials com són Gustau Muñoz i Vicent Olmos, i amb els noms de Miquel Nicolàs, Vicenç M. Rosselló i Verger, Vicent Flor, Ernest Reig, Violeta Tena Barreda, Antoni Rico Garcia, Adolf Beltran, Antoni Martí Monterde, Lola Bañón Castellón, Xavier Aliaga i Anna Esteve.
Malgrat que el pacte del Botànic va tancar l’etapa funesta del PP a la Generalitat, el punt de partida del llibre no és ni amable ni optimista, sinó d’un realisme escruixidor. Al parer d’Olmos i Muñoz, el País Valencià té mala peça al teler en matèria econòmica, excessivament depenent del turisme i la construcció; està desestructurat territorialment i descohesionat socialment; marcat per la manca d’un projecte polític assumit per la immensa majoria, encara esquinçada i incapaç d’articular un futur, i amb un govern d’esquerres i valencianista fràgil i amb el permanent perill del retorn al govern de la dreta. Alhora, queda pendent no només la realitat d’una llengua minoritzada —i atacada en la seva normalització i unitat—, sinó també les seves relacions amb el seu entorn, especialment amb Catalunya, i amb l’Estat espanyol. El llibre obre la porta del debat des de tots els punts de vista —sociolingüístic, econòmic, geogràfic, territorial, polític, cultural, periodístic—, no per recrear-se en el dolor i en llepar-se ferides, sinó per passar a l’acció.
Llegit des de Barcelona, amb una realitat política, econòmica i social gens falaguera, marcada per la crisi mundial derivada de la COVID-19, la ressaca del procés i la persistent feina de desgastar de l’anticatalanisme, que ara atia altre cop les ires contra la llengua i l’escola catalanes, el que expliquen els diversos autors d’aquest volum coral no lliga gaire amb el relat interessat d’alguns oracles periodístics. Aquells que parlen d’una València exemplar, assenyada en les seves reclamacions d’un millor finançament i del corredor mediterrani, davant una decadent Barcelona, que purga els pecats de l’aventura independentista. De fet, llegir País Valencià: Present i futur, permet veure les similituds i diferències entre els dos territoris, situats en diferents fases del seu desvetllament nacional, per dir-ho d’alguna manera. La música de les reclamacions valencianes en finançament i infraestructures —ara tan grates a les orelles dels que també des del Principat es desviuen a ofrenar glòries a Espanya—, no són tan diferents de les melodies que se sentien en el catalanisme de fa quinze o vint anys. Només caldrà que els governs espanyols d’esquerra els decebin i els governs espanyols de dreta els escanyin perquè el valencianisme prengui nous camins. Dels que espantaran les plomes moderades de Barcelona. Si això passa, no podrem dir que no estàvem avisats. I mentrestant, acostem-nos a València.
