La frase que seguia aquesta sentència és la que els editors de 3i4 han elegit per titular aquesta selecció de textos de Pla sobre el País Valencià i els valencians: «Hem d’acostar-nos més a València». Un titolet interior que presenta un nou capítol. En primera persona del plural, en nom del Principat i dirigint-se als catalans. Hem d’acostar-nos més a Valènciareuneix tres sèries de textos que ha escollit Antoni Martí Monterde després de remenar i triar entre l’Obra completa de Pla editada per Destino, una aclaparadora construcció de 47 volums, si hi comptem els índexs, els comentaris de l’editor i un volum de textos recuperats pòstumament.
Els textos de Pla han estat dividits per Martí Monterde en tres capítols: el primer, «Escriptors», reuneix vuit retrats, la majoria provinents dels Homenots o dels Retrats de passaport de Pla: Vicent Blasco Ibáñez; José Martínez Ruiz, Azorín; Gabriel Miró; Ernest Martínez Ferrando; Manuel Sanchis Guarner; Joan Fuster; Vicent Andrés Estellés, i Raimon. El segon capítol s’ha titulat «Paisatges i ciutats», i recull textos escrits per Pla en algun dels seus viatges pel País Valencià, bé sigui de passada, en direcció a Lisboa, o amb un objectiu concret, com conèixer personalment Joan Fuster. Finalment, un apèndix inclou la correspondència entre Pla i alguns escriptors, com Fuster o Carlos Esplá, bàsica per entendre la seua relació amb els valencians.
La reunió d’aquests textos ha bastit un volum divers i molt equilibrat. Com diu un dels estudiosos més planians de Pla, el director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona, Xavier Pla, «l’antologia que ha fet Martí Monterde és un típic llibre de Josep Pla, perquè té homes i paisatges; un llibre fragmentari, un llibre discontinu en què hi ha retrats d’escriptors i polítics valencians i paisatges». Xavier Pla afegeix que «tots els planians, siguen del País Valencià, de Mallorca o del Rosselló, estaven esperant un llibre d’aquesta mena» i conclou que «el fet que l’hagi publicat 3i4, antologat per Antoni Martí Monterde –que és un valencià que viu a Barcelona–, fa que aquest recull sigui un llibre per celebrar, perquè és patrimoni comú».
Per la seva banda, Martí Monterde ho considera «un document extraordinari» per la suma d’hores que l’escriptor empordanès hi va dedicar: «Que un autor de la talla d’en Pla dedique 250 pàgines als nostres autors, les nostres ciutats, la nostra literatura i el nostre paisatge s’ha de celebrar com un esdeveniment important».
Fuster, mesura de totes les coses
Bona part dels textos de Josep Pla sobre el País Valencià són dels cinquanta i seixanta i, en aquell moment, al País Valencià sorgia un referent literari que va enlluernar l’escriptor empordanès: Joan Fuster, en bona mesura l’estrella al voltant de la qual giren molts dels escrits de Pla sobre el País Valencià: la visita a Sueca per conèixer Fuster (vegeu requadre a la pàg. ?????), les cartes creuades i les tesis polítiques i literàries de Fuster.
Cal recordar que Fuster publica El descrèdit de la realitat el 1955 i Nosaltres, els valencians, el 1962. Entre aquestes dues publicacions, Pla comença a creuar correspondència amb Joan Fuster i reconeix en el de Sueca un nou referent. Fins al punt, com destaca Xavier Pla, que l’escriptor de Palafrugell confiarà en Fuster com en pocs escriptors en cedir-li, primer, un encàrrec de Destino i després, un text transcendent per a ell. «Pla –explica aquest patró de la Fundació que gestiona el llegat de l’escriptor– havia publicat a Destino una guia en castellà de Catalunya i després també una guia de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. La idea de l’editor de Destino, Josep Vergès, és que Pla fes també la guia del País Valencià. Això hauria estat fantàstic, perquè ara tindríem una guia dels Països Catalans escrita pel mateix escriptor, en Josep Pla. Però finalment Pla va cedir aquesta oportunitat a Fuster». Xavier Pla considera que «va ser un gest d’honestedat de Pla», perquè l’escriptor empordanès «va pensar que no coneixia prou bé el País Valencià o perquè respectava massa la seva diversitat com per assumir ell mateix la guia».
Però la prova definitiva de l’alta consideració que Pla tenia sobre Fuster és que li encarregà el pròleg del que havia de ser –després de dues temptatives frustrades– la definitiva Obra completa del mateix Josep Pla, la de Destino. Per tant, la relació Pla-Fuster va ser, segons Xavier Pla, «un diàleg continu i molt enriquidor, perquè no només són un mestre i un deixeble sinó que són dos periodistes escriptors que es llegeixen, es coneixen i es respecten».
El resultat en l’obra de Pla és, una altra vegada, un retrat de Fuster excepcionalment positiu, ja que la majoria d’escriptors immortalitzats per Pla en Homenots acostumaven a ser sòlids i fonamentats, però gens amables ni condescendents. «Els elogis de Pla a Fuster en aquest Homenot –diu Xavier Pla– són ditiràmbics i això que Pla sempre és molt crític amb els personatges que retrata als Homenots. En canvi, en el retrat de Fuster se’n desfà en elogis i tot li troba virtuts positives. Sobretot destaca que Fuster és una personalitat del futur, que el futur del País Valencià passa per Joan Fuster».
Joan Fuster va ser també a la gènesi d’aquesta obra que ara presenta l’editorial 3i4, ja que la idea inicial d’aplegar textos de Pla, segons explica l’editor Eliseu Climent –i recorda Martí Monterde al pròleg–, la va tenir l’escriptor de Sueca, el qual, posteriorment, va entregar a Climent un breu esquema del que podia incloure l’obra. Aquest guió inicial el va lliurar Climent a Josep Vergé,s però, posteriorment, amb la seva sortida de l’editorial i la mort de Fuster, el projecte s’hauria estroncat. La idea de recuperar-la hauria sorgit en una trobada, un matí de Sant Jordi a Barcelona, entre Climent i Martí Monterde –que ho explica a la introducció d’aquest Hem d’acostar-nos més a València.
La llengua de Blasco Ibáñez i l’estil de Pla
A pesar de la forta presència de Fuster en aquesta antologia, l’obra recull altres retrats de personatges i paisatges valencians, una mostra significativa del que la ploma poderosa de l’escriptor empordanès podia construir, com les descripcions i reflexions sobre l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez, a qui visita en la mansió mediterrània que tenia a la Provença, prop de Niça: «Tan aviat semblava un mussol moribund com un emperador romà febricitant», diu Pla de l’autor de Cañas y barro. L’escriptor valencià gaudia d’un aparent retir daurat a la Costa Blava, però Pla descriu una certa decadència, una vida de cartó pedra de la qual Blasco Ibáñez només escapava realment amb les visites de valencians: «És per tot això que els seus únics moments de relaxació autèntica es produïen quan trucava a la seva porta de Menton-Garavan algun republicà de les terres de València que havia conegut Blasco en els temps heroics o algun venedor de taronges o qualsevol fruita que se li acostava fascinat per la glòria del seu conterrani. Llavors Blasco ho deixava tot, suspenia tota la seva vida diríem pública, s’apoderava del visitant com una presa magnífica. S’armaven llavors unes converses interminables, en el curs de les quals tots els matisos del valencià, tot el seu lèxic més saborós, totes les paraules explícites i les paraules no tan explícites i els sobreentesos i els sotaentesos i les silencis de la llengua es manifestaven amb tota la vigència que el vigor de Blasco comportava».
Tant Xavier Pla com Antoni Martí Monterde destaquen també les conclusions que Pla explicitava sobre la lectura de l’obra de Blasco Ibáñez i que l’anterior fragment potser volia subratllar, des d’un punt de vista emocional: «Objectivament examinades les coses, hom ha d’arribar a la conclusió que aquesta etapa literària de Blasco [l’última, la dels guions per a pel·lícules de Hollywood] és la més anodina, la més insignificant i la més inexistent de les tres etapes de la seva literatura. És a dir: les obres del cicle valencià es llegiran sempre; les del cicle espanyol estan en franc regrés; les del cicle cosmopolita són inintel·ligibles i cauen de les mans. En definitiva, la posteritat ha corregit radicalment el seu judici segons el qual el seu país no li proporcionava prou aire per a respirar. De fet, sense la literatura suscitada pel seu paisatge de base, Blasco seria avui un autor totalment oblidat».
La lectura de l’Homenot de Blasco Ibáñez sembla totalment dirigida –narració anterior inclosa– a reforçar l’última conclusió de Pla sobre Blasco: «Diré més: la lectura d’un text de Blasco traduït al català –encara que no sigui més que una traducció mental feta pel llegidor– converteix el castellà original de l’escriptor en una ficció de frases tòpiques i encartronades. Vull dir que aquestes obres valencianes traduïdes a la seva pròpia llengua –que és el català– prenen una intenció, un relleu, una aproximació a les coses, una palpitació, que en castellà no tenen mai».
La literatura de Josep Pla està sempre carregada d’una intenció última. Pla no afegeix res per casualitat ni es deixa res que no done suport a la seva convicció certa. Les lectures, encara més que les observacions, li han fet arribar a una certesa sobre Blasco Ibáñez que ell reforçarà amb observacions versemblants més o menys reals, com la reacció de Blasco davant dels visitants valencians.
D’aquesta manera, Pla tendeix a refutar les contradiccions de les persones –els seus personatges– si no li quadren amb la imatge que vol donar d’ells. Per contra, destacarà aquestes contradiccions si retraten millor el personatge.
Amb els paisatges Josep Pla serà igual d’inflexible, però, com que no els podrà pas canviar o deformar –com els personatges i les situacions–, no dubtarà a desqualificar-los. El seu gust pel paisatge conreat, per exemple, el farà enamorar-se dels paisatges litorals valencians i condemnar-ne la resta: «El drama de València, com el drama de Catalunya, són les muntanyes, l’estèril geologia aclaparadora. La faixa valenciana del litoral és massa estreta. De muntanyes, n’hi ha massa. N’hi ha d’haver algunes, però no pas tantes. El raquitisme de riquesa amb què la naturalesa ens ha obsequiat ha donat, per compensació, potser, una certa tendència a lluitar contra aquesta adversitat, amb el treball».
Una acusació estranya i extemporània contra la natura, però formulada en primera persona del plural (catalans i valencians) i amb una idea força de fons: «el treball» com a resposta col·lectiva al paisatge i la geologia, tant a Catalunya com al País Valencià. És impossible acostar-s’hi més.
DUES VERSIONS DE LA VISITA A JOAN FUSTER
La manera d’escriure de Josep Pla, basada en un estil de fonaments poderosos, donava als textos de ficció una versemblança tan sòlida que sovint fa dubtar que siguen ficció. Però si aprofundim en els textos de no-ficció també trobem que són permeables a la ficció. És conseqüència del que Xavier Pla anomena una tendència a «la narrativació» de tot. Si les seves narracions de ficció, com les recollides ara a La cendra de la vida (Destino, 2021) són descripcions de personatges o fets coneguts per Pla i semblen no-ficció (vegeu requadre a la pàgina ...), els textos memorialístics no són sempre cent per cent reals, per molt versemblants que puguin ser. Al llarg de l’Obra completa, el mateix Pla donava pistes per deixar clar aquest punt, com quan descrivia un mateix fet de maneres diferents en diversos textos seus. És el cas de la visita de Pla a Fuster, que presenta diferències entre la versió explicada a l’Homenot dedicat a Fuster (Homenots, Quarta sèrie. Obra completa, volum 29) i la narrada a Notes per a Sílvia (Obra completa, volum 26).
A més a més, sabem del cert, per paraules de Joan Fuster (en una de les seues últimes aparicions públiques, a Bellreguard), que diversos detalls d’aquella visita de Pla no coincidien amb la veritat: ni Pla va arribar a tocar a la porta de la casa de Joan Fuster, perquè es van trobar pel carrer ni hi era present Josep Palàcios ni sonava Vivaldi. Això sí: plovia a bots i barrals. La resta de detalls podien ser una estratègia narrativa de Pla per destacar –o criticar– la calidesa de la rebuda de Fuster o per creuar Les quatre estacions de Palàcios i les de Vivaldi o fruit de la pura inèrcia narradora de l’escriptor. Aquests dos fragments, extrets d’Hem d’acostar-nos més a València, permetran al lector jutjar i sentenciar:
Versió 1
Joan Fuster, dins d’Homenots, Quarta sèrie. OC 29
«Finalment, arribàrem a Sueca. Vaig deixar l’equipatge a l’administració dels autobusos i, demanant demanant, vaig arribar davant d’una casa a la porta de la qual hi havia una placa de llautó que deia: "Juan de la Cruz Fuster. Abogado". Jo regalimava aigua: moll com un ànec, em sentia aclaparat per la misèria líquida.
Havent trucat, em vingueren a obrir. Em vaig trobar davant d’un home jove, més aviat flac, vestit sumàriament de gris, una mica crispat de cara, els ulls sortits darrera d’uns vidres gruixuts de miop important, amb aquella expressió que volem donar entenent quan parlem d’una cara de pomes agres.
–El senyor Fuster? –que jo vaig dir.
–Per servir-lo... Vós sembleu...
–Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau. Us he vingut a veure, però no sé pas si aquest és el dia més ben trobat per anar per les cases. Perdoneu-me! Tinc fred, i aquesta pluja em té aclaparat.
D’entrada, em semblà que la cara contreta i estirada de Fuster, l’escassa hospitalitat d’aquelles faccions era una conseqüència normal de la situació meteorològica –d’aquella pluja que anava caient feia tants dies sense parar, i que a ell, com a mi, l’empipava. Em féu l’efecte que tenia a la cara la molèstia habitual del meridional davant de l’excés d’aigua.
Ho vaig trobar natural.
Entràrem en els típics baixos d’una casa valenciana: una sola nau, i sobre la paret de la dreta dos envans que o arribaven al sostre, formant un reduït compartiment on tenia el seu diguem-ne públic despatx: una taula de papers, unes prestatgeries amb llibres de totes mides, desordenats, diaris, revistes, unes cadires i un tocadiscos que en aquell moment, i sota la mirada d’un jove molt ben vestit i de faccions pacífiques, plenes i correctes reproduïa una música de Vivaldi. Fuster interrompé el disc i em presentà el seu company.
–Josep Palàcios, estudiant, autor d’un llibre de poesies, Les quatres estacions, molt notable».
Versió 2
Notes per a Sílvia. OC 26
«La casa de Fuster –que tracto de conèixer– té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s’han fet dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i de llibres. Sobre un moble que toca a la paret hi ha un tocadiscos. Quan a la porta Fuster em reconeix –cosa que no li és fàcil perquè vaig moll com un ànec– m’invita a entrar al seu domicili i em porta a l’espai situat entre els dos envans.
–Però d’on veniu, amb aquest temps –que em pregunta.
–Ara vinc de Ceuta, pràcticament en autobús.
–Plou molt...
–Sí. Plou molt. És una pluja positiva. La pluja no fa mai cap mal.
Amb Fuster hi ha un xicot molt jove, ben vestit, d’una excel·lent presentació física.
(...)
Dic a Fuster que, amb l’ajuda de la mullena que porto a sobre, sento que la casa és una mica freda. Fuster arronsa una mica el nas i demana al poeta que posi un Vivaldi al tocadiscos. «És un músic apassionant –em diu–, ens escalfarà l’ambient». Aquest músic de la República de Venècia és, en efecte, molt bo, en aquest moment té una fama immensa, agrada àdhuc als contestataris, però no crec que escalfi gaire el domicili. Constatat el fet, no tinc altre remei que demanar-li l’adreça d’un hotel de la població.»
CENDRES DE MEMÒRIA, FOC A LA CORRECCIÓ
La cendra de la vida. Narracions 1949-1967 (Edicions Destino) aplega 34 narracions de Josep Pla compilades per Jordi Cornudella, que també ha revisat les edicions anteriors per salvar hipercorreccions posteriors que modificaven la llengua de l’escriptor de Palafrugell.
Reivindicar el Pla narrador de ficció. Aquest era l’objectiu de Jordi Cornudella (editor de Destino) i Xavier Pla (professor de la Universitat de Girona i membre del patronat de la Fundació Pla) quan idearen un volum que havia de materialitzar el segon i ha acabat fent realitat el primer. Finalment ha estat Cornudella qui ha destriat de la densa i extensa obra planiana allò que es poden considerar ficcions, tot i que de vegades no ho semblen. Trenta-quatre narracions independents, alguna d’elles amb aire de novel·la breu, que Xavier Pla celebra: «Entenc que alguns lectors es puguin sentir desemparats davant la vastitud oceànica de l’obra de Pla i puguin demanar-se "per on puc començar?". La resposta sempre és difícil però, a partir d’ara, jo els hi recomanaria La cendra de la vida».
Jordi Cornudella destaca que el Josep Pla periodista i memorialista s’ha cruspit la imatge del Pla narrador però recorda que els primers èxits literaris de Pla –quan Pla fa una entrada triomfal a la literatura catalana– arriben amb Coses vistes(1925),Llanterna màgica (1926) i Relacions (1927), tres llibres que pràcticament són tot literatura de ficció.
Posteriorment, però, la dèria de Pla per desdibuixar els límits de la ficció (vegeu el requadre a la pàgina ....), el van empènyer a barrejar els contes d’aquests volums amb altres textos curts de caràcter memorialístic. Així, «entre el 1949 i 1954 fa la jugada de barrejar aquests textos de ficció amb altres que no ho són. Hi pot jugar perquè a les narracions tampoc no hi posa gaire argument. Aquest és el terreny en què se sent mes còmode i, per tant, es planteja que tota la seva obra seran unes vastíssimes memòries amb aquests textos intercalats a dins».
Josep Pla va fer canvis en moltes de les narracions a cada nova edició que es feia. Cornudella considera que «el gran Pla és el dels anys de la Selecta, quan publica coses noves i està en un nivell d’exigència molt alt». Després, però, vindran els anys de Destino, quan comença a publicar-se l’Obra completa en aquesta editorial i, incomprensiblement, els textos de Pla són víctima d’una hipercorrecció excessiva: «Les intervencions dels correctors de Destino –diu Cornudella– són d’un abús intolerable». Com a exemple de paraules correctes que els correctors canvien sistemàticament a Pla, Cornudella n’esmenta alguns de tan arbitraris com la substitució d’«esquàlid» per «esquifit». Al corrector li agradava més «esquifit» i no va deixar ni un esquàlid.
La tasca d’edició de Cornudella ha estat buscar les paraules originals de Pla i, sempre que siguen normatives, substituir-les per les opcions «esquifides» del corrector.
Segons Xavier Pla, a La cendra de la vida «descobrirem un narrador molt interessant i excepcional». L’expert de la Universitat de Girona –i crític d’EL TEMPS– admet que Josep Pla és un escriptor de ficció «una mica particular, perquè sempre escriu en primera persona i perquè el narrador s’assembla molt a l’autor o, directament, se l’anomena ‘senyor Pla’». Per tant, en aquestes narracions «sempre hi ha un ‘jo potent’ d’escriptor darrere del narrador i l’expectativa del lector ja no és la convencional». D’altra banda, Xavier Pla creu que, temàticament, «no hi ha intriga» i, per això, les seues narracions s’assemblen més «a Txékhov que a Dostoievski», perquè és més un «creador d’ambients» que un narrador de grans esdeveniments i girs argumentals.