El triomf electoral de Gabriel Boric Font –qui té avantpassats catalans per part de mare– a Xile suposa un nou pas endavant per a Llatinoamèrica, una part del món que compta amb un nou mandatari que representa la nova esquerra. Boric se suma a la llista del mexicà Andrés Manuel López Obrador, del peruà Pedro Castillo o del bolivià Luis Arce, a la qual es podria afegir, l’octubre del 2022, Lula da Silva, qui lidera les enquestes per guanyar les eleccions presidencials al Brasil. Boric, a més, compta amb la particularitat que l’1 d’octubre de 2017, davant les agressions de la policia espanyola als votants catalans, va demanar «més democràcia i menys repressió».
Encara falten mesos per saber si Boric pot ser o no un bon governant. Però el seu triomf, en primer terme, ha servit per barrar el pas a José Antonio Kast, polític ultradretà oposat a la reforma constitucional que s’està duent a terme a Xile i que té llaços familiars amb el règim del dictador Augusto Pinochet (1974-1990), un dels més sanguinaris del segle XX, qui encara té partidaris en aquest país llatinoamericà. Sota el discurs d’ordre i pau de la ultradreta, totalment estès arreu del món, s’amaguen les polítiques més autoritàries, més restrictives, menys respectuoses amb els drets humans i, en definitiva, les polítiques més antigues i les que fan més feredat.
És en aquest context que la victòria de Boric és una bona notícia. Tot i que el nou president xilè ha de demostrar que l’esquerra, que l’alternativa política als governants antidemocràtics, és capaç de desenvolupar una bona gestió a favor de les majories populars, que és capaç de fer polítiques que implementen els drets socials i, en definitiva, que el bon govern no només són paraules o discursos preelectorals, sinó fets reals.
En cas contrari, l’onada dels Bolsonaro, del trumpisme, de l’extrema dreta europea –cada vegada més present en molts països– i de l’home d’aquest corrent a Xile, l’esmentat José Antonio Kast, es beneficiarà dels desencerts d’una esquerra que les últimes dècades s’ha mostrat totalment desorientada i, en alguns casos, inoperant i incapaç de fer canviar les coses, tot i les promeses constants de canvi que es fan sempre des d‘aquest sector polític. Els darrers anys, el gran problema de l’esquerra han estat les expectatives incomplertes, les promeses d’arribar lluny i d’acabar amb segons quins poders hegemònics amb polítiques valentes que posaren contra la pared els oligarques de la banca, els estaments privilegiats com ara la monarquia o la disponibilitat de les portes giratòries, sempre a l’abast d’una classe política que s’ha perpetuat gràcies a llinatges tan obsolets com presents. També es pot parlar, per exemple, del fenomen del preu de la llum, que l’esquerra espanyola va prometre que aturaria però que, per contra, s’ha girat a la seua contra i s’han quedat, en aquest cas concret, sense massa arguments per justificar la seua incapacitat per evitar tal disbarat.
Els partits antidemocràtics es beneficien d’aquesta inoperància, i és per això que és fonamental que la nova esquerra, representada per gent com Gabriel Boric, faça bé la faena que el poble li ha encomanat. Més encara en un país en què l’autoritarisme ha demostrat la seua pitjor cara, la més sagnant de totes, amb personatges aberrants com Augusto Pinochet i amb víctimes com el president Salvador Allende, mort enmig del cop d’Estat impulsat pel dictador, com tants altres polítics d’esquerres, d’aquella Unitat Popular, que van ser torturats, assassinats i molts d’ells, fins i tot, encara desapareguts amb la complicitat de suposades democràcies com la d’Estats Units d’Amèrica.
Evitar l’arribada al poder de l’extrema dreta a través de la via democràtica dependrà, només, del bon govern de l’esquerra. De la seua capacitat de convèncer i d’anul·lar, amb fets i accions, els discursos de l’odi que només busquen retrocedir en drets, en llibertats i en justícia. Per això Boric, i molts altres governs llatinoamericans, tenen la gran responsabilitat de demostrar que un altre món és possible. Tot està, en bona part, en les seues mans.
