He estat fent voltes a aquest article. Fa un mes, vaig llegir el text “Els boicots ‘fake’ del BDS a Catalunya i el País Valencià”, de Víctor Maceda, en les pàgines d’aquesta mateixa revista i, com vaig publicar a Twitter, vaig sentir una enorme vergonya i indignació. Què dir d’un text carregat de mitges veritats, tergiversacions i omissions? Podria dedicar-me a desmuntar-lo paràgraf per paràgraf. Però no ho faré. Prefereixo parlar de vida.
“Nosaltres ensenyem vida”, recita la poeta palestina Rafeef Ziadah. Si no la coneixeu, us recomano que no us la perdeu. La trobareu al YouTube. Vaig tenir la sort de veure-la a la Sala Beckett de Barcelona quan va venir fa un any i mig. Ella recitava en anglès. Sobre el fons es projectava la traducció al català de la poeta Míriam Cano. “No creus que tot es resoldria si simplement deixéssiu d’ensenyar els vostres fills a odiar?”, va preguntar un periodista a la Rafeef mentre les bombes israelianes queien sobre Gaza durant les festes nadalenques de 2008-2009. Aquell atac va acabar amb 1.387 palestins morts (dels quals 320 eren infants). Com que imagino que us preguntareu per les víctimes mortals israelianes, us ho detallo: 14. Ella va escriure un poema com a resposta. “Nosaltres, els palestins, ensenyem vida després que ells hagin ocupat l’últim cel, després que ells hagin construït els seus assentaments i els seus murs de l’apartheid. Nosaltres, els palestins, ens aixequem cada matí per ensenyar vida a la resta del món, senyor”, recita la Rafeef amb paciència infinita.
Som moltes i molts arreu del món que hem après vida amb la lluita del poble palestí. Un poble expulsat de casa seva, ofegat en els territoris ocupats, humiliat als checkpoints, assassinat amb les armes venudes per occident i sepultat entre munts de resolucions incomplertes de la comunitat internacional. Però que, tot i això, ens ensenya vida.
Un poble que, al llarg dels anys, ha anat trobant les eines de lluita més adequades. Em faig meves les paraules de Lea Tsemel, advocada jueva que defensa qualsevol palestí que lluita contra Israel (l’excel·lent documental Advocatenarra la seva vida): “Hi ha una ocupació i ha de ser contestada, i cadascú ho fa segons les seves possibilitats”.
Les possibilitats, el 2005, van desembocar en una crida internacional al BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) per part d’una àmplia coalició de col·lectius de la societat palestina. Una iniciativa inspirada en la lluita contra l’apartheid sud-africà. El BDS reivindica (ho detallo perquè el llarguíssim text de Maceda es va oblidar d’explicar-ho) “posar fi a l’ocupació i colonització de totes les terres àrabs i el desmantellament del mur de Cisjordània; reconèixer els drets fonamentals dels ciutadans arabopalestins d’Israel en plena igualtat, i respectar, protegir i promoure els drets dels refugiats palestins a tornar a les seves llars i propietats”.
Però com que amb manifestos sols ja fa temps que sabem que no s’arriba enlloc, el BDS es concreta, entre d’altres, a animar al boicot a les institucions israelianes quan surten a l’exterior, ja que són les que mantenen i es beneficien de l’ocupació de Palestina. O a dificultar les gires internacionals de figures públiques israelianes que són còmplices amb l’ocupació de Gaza i Cisjordània i amb tot el patiment quotidià que comporta per a la població palestina.
Maceda va cometre un altre oblit. A la primera fotografia que acompanya el seu text es va oblidar d’informar-nos que hi apareix Liliana Cordova Kaczerginski subjectant una pancarta on es pot llegir “Boicot a Israel”. Argentina, jueva, filla de supervivents de l’holocaust que van formar part de la resistència antinazi, va viure gairebé quinze anys a Israel fins que no va poder més i va fugir-ne. Des de fa anys instal·lada a València, la Liliana és una de les promotores del BDS al nostre país: “Amb el que em van ensenyar els meus pares jueus, avui dono suport al poble palestí”.
En veure’s al text de Maceda, Liliana va piular: “Com a antifeixista filla de supervivents i lluitadors jueus contra el nazisme, mai hauria imaginat veure el meu rostre en un article propagandístic on se m’acusa d’antisemita”.
La mateixa Liliana aquest mes d’octubre s’ha encarat a España 2000 al ple municipal de València en un debat sobre una moció de rebuig a la manifestació neonazi del 12 d’octubre a Benimaclet: “Nosaltres representem la vida, la diversitat, la convivència, la democràcia. Vostès, amb les esvàstiques, els braços alçats i l’actitud agressiva, la més absoluta derrota”.
Al contrari del que alguns s’entesten a intentar fer-nos creure, la Liliana, la Rafeef i totes les persones compromeses amb el BDS el que fan és ensenyar-nos vida.
