Fa ja uns dies, el Tribunal Suprem va rebutjar el recurs presentat per la Generalitat de Catalunya, obligada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a garantir que el 25% de les hores lectives a les escoles catalanes es feren en llengua castellana. Aquesta sentència del trenca amb el consens unànim adquirit durant els primers anys de la represa democràtica, quan tots els partits catalans amb representació parlamentària van avalar el model d’escola catalana, adreçat a restablir la normalització lingüística després de quatre dècades de dictadura.
Vint-i-cinc anys més tard, la irrupció de Ciutadans tenia com a objectiu dinamitar aquest consens a còpia de deteriorar i desprestigiar l’ús de la llengua catalana. L’àmbit més propici per tocar la fibra sensible de la ciutadania i fer passar per veraços els arguments demagògics és el de l’educació als infants, camp en què es conrea la llengua, en què germina, en què creix i, en definitiva, en el qual més es normalitza. La campanya de Ciutadans va tindré un ressò notable arreu de l’Estat i els principals partits espanyols, en major o menor mesura segons la conveniència, van fer seua la bandera de l’anticatalanisme. Posteriorment, i com a resultat indiscutible de tot això, partits com ara Vox, avui la tercera força amb més representants al Congrés dels Diputats, tenen una de les seues principals raons de ser en l’anticatalanisme més visceral.
Ciutadans avui és un partit que agonitza, però ha complert el seu objectiu: el de normalitzar l’odi contra el català i tot el que això comporta: actuacions polítiques en contra de l’ensenyament en aquesta llengua minoritzada, buidatge de competències de les entitats adreçades a protegir-la, jutges prenent decisions en matèria educativa i, el que és més trist i decebedor, que partits com el PSC qüestionen ara la immersió després d’haver estat una formació fonamental a l’hora de forjar aquest consens.
Amb aquests precedents s’ha arribat a la decisió judicial que ha obligat una classe de l’escola Turó del Drac, a Canet de Mar (Maresme), a impartir el 25% de les seues classes en castellà. La resposta lògica contra aquesta decisió –cal tenir en compte que 22 de les 25 famílies dels xiquets d’aquesta classe sí que volen la immersió–, ha estat aprofitada per l’aparell mediàtic i judicial estatal per dibuixar un escenari bèl·lic contra un xiquet de cinc anys que «rep amenaces» i que «patirà un apartheid» a l’aula.
Comentaris per Twitter, tan intolerables com aïllats, que ni tan sols han estat escrits per gent de la localitat maresmenca, han servit com a eina per convertir, a ulls de la majoria dels espanyols, una protesta lògica contra una ingerència judicial en un setge terrorista contra una família innocent. Mentrestant, els partits favorables a acabar amb el model d’escola catalana, que sumen 20 diputats dels 135 que té el Parlament de Catalunya, són sobrerepresentats als mitjans, amb un protagonisme tan desproporcionat com interessat. El mateix que li atorguen a Societat Civil Catalana, una entitat avui del tot discreta al Principat, que només transcendeix gràcies a l’interès de certs mitjans per transmetre un relat que no s’ajusta, ni de bon tros, a la realitat.
És, aquesta, una manera més de posicionar tot un Estat en contra del català. És, aquesta, per tant, una manera més, i molt eficaç, d’acabar amb la llengua catalana. I és aquesta, en definitiva, una manera d’acabar amb l’element que garanteix l’existència d’un país que volen mort.
La resposta per aturar aquesta deriva és clau. El 18 de desembre, amb la manifestació de Som Escola contra la sentència que liquida la immersió i el concert de Lluís Llach a la nit per impulsar Debat Constituent, és una data fonamental per tornar a dir «no» i per traduir aquesta oposició en una resposta eficaç per garantir les estructures de país i per continuar mirant cap al futur amb fermesa i optimisme.
