Dimarts passat ens va deixar una de les persones amb més projecció internacional de tot el país. L’arquitecte Oriol Bohigas, que ha mort als 95 anys, ha tingut temps d’incidir en cadascun dels àmbits de la cultura catalana. I no només per tots els anys que ha viscut, sinó perquè la seua activitat sempre ha estat intensa i decidida i, per damunt de tot, transformadora.
Bohigas va nàixer a la Barcelona assetjada i represaliada per la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Era l’any 1925, tot just quan aquella dictadura protegida per Alfons XIII de Borbó decidia clausurar la Mancomunitat de Catalunya, que havia estat dirigida fins un any abans per un altre arquitecte, Josep Puig i Cadafalch. Bohigas, nascut al si d’una família ben vinculada al món de la cultura –tal com llegiran a les pàgines que li dediquem en aquest suplement–, es va poder impregnar de tota la intel·lectualitat del seu país i convertir-se en un referent indiscutible. I no només en el camp de l’arquitectura.
Perquè és cert que Bohigas, quan ha estat homenatjat amb premis i reconeixements, normalment ha estat aplaudit per la seua obra arquitectònica, que va servir per canviar Barcelona cap per avall, amb una nova concepció que trencava els vells esquemes de l’acumulació i imposava una nova dinàmica moderna, pensada per ell mateix i que bevia, també, de l’estil tradicional català que ell va saber recuperar aplicant el seu propi estil. Però Bohigas, per descomptat, va ser molt més que un arquitecte.
Per exemple, es va incorporar al consell editorial d’Edicions 62, fundada per Max Cahner –un altre referent cultural indiscutible– a mitjan seixanta i més tard es convertiria en president de l’editorial. Bohigas també ha estat l’impulsor de nombrosos equipaments culturals, va poder participar en política quan va ser regidor de Barcelona pel PSC durant l’etapa olímpica i, molt abans, va participar en La Caputxinada del 1966, quan mig miler d’estudiants i d’intel·lectuals que anhelaven un horitzó democràtic es van reunir al convent dels Pares Caputxins de Sarrià, a Barcelona, per fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Allà hi eren Salvador Espriu, Lluís Maria Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany, Xavier Folch, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig i, entre molts altres, Oriol Bohigas. La policia franquista, a les ordres del comissari Vicente Juan Creix, gran protagonista de l’aparell repressiu de l’època, va assaltar el convent sense evitar que aquella llavor germinara, atès que la Caputxinada va ser el precedent de l’Assemblea de Catalunya, que enguany ha complert 50 anys de la seua constitució.
Bohigas, a més a més, projectava la seua mirada més enllà del Principat i sempre es va implicar en els moviments amb aspiracions democràtiques que sorgien al sud del Sénia. Prova és la seua participació en la visita que tretze estudiants valencians van fer a Catalunya a la primavera del 1960 per formar-se políticament i cultural.
Implicat en els Premis Octubre, en les iniciatives d’aquest setmanari i també en la visió conceptual del Centre Octubre de Cultura Contemporània de València, Bohigas va dedicar el seu talent i el seu esforç a projectar Catalunya portes endins i, també, portes enfora. Un referent impossible de substituir i un exemple de compromís amb la cultura i amb un país que, sense intel·lectuals com ell, tindria moltes més mancances.
