El carrer Colom de València bull cada dissabte atapeït de compradors compulsius. La riuada humana s’arraïma als passos de zebra, tot esperant que els semàfors en roig canvien a verd i permeten continuar la ruta zigzaguejant que s’enceta a la plaça de bous, a tocar de l’estació del Nord, fins a Porta de la Mar. Bershka, Massimo Dutti o Pull&Bear en són algunes de les parades estratègiques. Els vianants sortegen amb prou feines les taules de les terrasses que ocupen més de mitja vorera i, entre clàxons desesperats i els esbufecs moribunds dels autobusos, milers de valencians i valencianes es gronxen com a saltamartins xirois que contrabalancen el pes de les bosses de Tezenis, Brandy Melville o Oysho. Bosses de paper, per cert, a 35 o 40 cèntims. Que cal ser ecològics. I que hom paga amb el convenciment íntim —Intimissimi, podríem dir-ne, atès l’escenari— de participar en l’estafa de quedar bé cara a la galeria mentre la roda del capital mai no deixa de girar.
Tota la via està salpebrada de comerços de marca amb noms atractius en anglès, espanyol i, per allò de la moda i el glamour, italià o francès. Foot Locker, Bimba y Lola, Bennetton, Parfois... Alguns romàntics, però, hem pogut sentir una certa sorpresa en observar el cartell de Zara Home i se’ns ha quedat cara d’imbècil en comprovar que és la botiga de trastos per a la llar i no la de roba masculina. “Home”, pronunciat jom, amb jota castellana, en l’anglès macarrònic nostrat. Què n’esperaves, borinot?
A tocar d’El Corte Inglés, on encara compren els més clàssics, tot just a la plaça dels Pinazo, uns altaveus retronen amb música de festa i un cor de veus infantils. “¡Queremos estudiar en español!”, criden les pobres criatures. Una rojigualda i una senyera amb la franja blava ben grossa completen el decorat. És l’arreplegada de signatures que organitza Hablamos Español, l’associació que defensa el dret a fer servir la llengua de Cervantes allà on —diuen— és amenaçada.
George Orwell n’estaria orgullós. Tot just davant de les botigues sense cap nom en català i amb tota la cartelleria en espanyol —tret d’algun cartell multilingüe espars de “Rebajas, rebaixes, beherapenak...”— hi ha una arreplegada de signatures contra l’opressió i la desaparició del castellà. Doblepensar de manual, que dirien a 1984. Sempre és 1984 —o, potser, 1707— a l’estat espanyol. La pobra llengua de no sé quants centenars de milions de parlants, tan internacional i vàlida, amenaçada pels “dialectes” (sic) de quatre nacionalistes torracollons.
Tant els hi fa que gairebé la totalitat de les transaccions comercials es facen en castellà i que el valencià siga només una nota exòtica al bell mig de la via més comercial de València. “Mare, anem al Mango, que tenien el vestit eixe tan bonic”. “Ay, mira, esos hablan en valenciano”. “Claro, es que viene mucha gente de los pueblos a comprar aquí...”. I au.
No els importa que, més aviat, el problema transite pel camí contrari. Que les agressions lingüístiques reals siguen a l’inrevés, com el bar aquell de Gandia on no van voler atendre uns clients per parlar en valencià. “Un cafè sol, per favor, i una aigua freda”. “¡Háblame en español, coño, que estamos en España!”. O el xic aquell de Xàtiva, detingut per no dur el DNI damunt i haver-se adreçat al policia en la llengua del país. O la sucursal bancària de València en què... I, així, el martelleig constant d’insolències, atropellaments i prepotències que patim a diari.
Tant hi fa que el sistema judicial espanyol —on, per cert, expressar-te en català és una tortura i, fins i tot, contraproduent— degotege sentència rere sentència contra la nostra llengua. Com a mostra, un botó: en a penes cinc dies, el Tribunal Suprem s’ha carregat la immersió lingüística esquifida de Catalunya i ha anul·lat parcialment el decret que regula l’Oficina de Drets Lingüístics del Valencià. Catalans i valencians, cosins germans. Sobretot pel que fa als greuges de Ponent.
L’objectiu, en cap cas, no és la defensa de l’espanyol, sinó l’erradicació del català, de l’èuscar, del gallec, de l’asturià... De tot allò que no siga l’Espanya una y grande de sempre. Per això, ni tan sols defensen el mateix a tot l’estat: el 25% en castellà els va bé a Catalunya perquè implica reduir l’ús del català; el refusen, en canvi, al País Valencià, perquè implica augmentar les hores de català a moltes escoles. Què ataquen aleshores? El català en si. Obvi.
La cosa ve de lluny i sempre d’Almansa enllà. I ens ho mirem astorats, però sense cap reacció. Sempre ens quedarà, però, la tenda Apple del carrer Colom: compreu-vos un iPhone i connecteu-vos als cent mil mitjans de comunicació en espanyol que ens alerten de la imposició del català. No siga que no us assabenteu del problema real.
