Les eleccions que es van celebrar a Alemanya el mes de setembre van refermar allò que s’està produint a la política europea des de fa 10 anys, tot i que els partits polítics tradicionals no sempre semblen assumir-ho. I és que l’hegemonia política ja no es concentra en dues grans formacions, tal com venia passant les darreres dècades, sinó que aquesta està dividida en molts més partits que han pres protagonisme els darrers anys al caliu de fenòmens com ara la crisi financera del 2009, la crisi de l’euro, l’euroescepticisme, la xenofòbia o l’anhel d’una «nova política» que acabe amb els privilegis dels polítics més acomodats.
A Alemanya, les eleccions van donar la victòria als socialdemòcrates de l’SPD, seguits pels democristians de la CDU, que es van quedar només a un 1,7% d’igualar els vots obtinguts pel partit d’Olaf Scholz després de presentar-se, per primera vegada en molts anys, sense Merkel al capdavant. Al darrere es mantenien amb força els verds, els liberals i els ultradretans, que van experimentar una davallada ben pronunciada, perdent més del 18% dels vots que van obtenir a les eleccions del 2017. Aquest resultat ha desembocat en l’anomenada «coalició semàfor», que fa referència als colors que distingeixen les formacions que han establert el pacte de Govern: el verd dels ecologistes, el groc dels liberals i el roig dels socialdemòcrates, que lideraran l’executiu del país amb l’esmentat Olaf Scholz al capdavant.
Els reptes d’aquesta coalició són d’unes dimensions enormes. Fonamentalment, perquè Alemanya és el país que, amb més o menys encerts, ha sostingut Europa durant els darrers anys. Una Europa assetjada per les crisis, algunes previsibles com la financera i altres ben sobtades, com la darrera de la COVID-19, així com també crisis humanitàries com les dels refugiats, en què Alemanya va donar tota una lliçó obrint fronteres i implicant la població en aquesta tasca solidària. Tot sota un Govern conservador, liderat per Angela Merkel,que va deixar sense arguments bona part dels seus companys europeus de partit, sobretot als del sud d’Europa, atès que la cancellera va demostrar que es pot ser de centredreta sense deixar de costat el sentit humanitari i solidari de la política amb els nouvinguts.
Ara, Alemanya, amb el nou govern, es proposa liderar la lluita europea contra el canvi climàtic, que serà la gran prioritat de l’executiu. Concretament, Scholz i els seus ministres es proposaran abandonar el carbó com a font d’energia de cara al 2030, vuit anys abans de la previsió plantejada inicialment. Alhora, un 2% del territori del país serà dedicat a generar energia eòlica o basada en hidrogen, i es pretén que al 2030 l’electricitat s’obtinga de fonts renovables d’energia. També s’ha plantejat l’objectiu d’augmentar, de manera ben substanciosa, la xifra de cotxes elèctrics que circulen per les carreteres alemanyes. Per últim, els panells d’energia solar seran d’obligada instal·lació a les teulades dels edificis de les empreses de nova construcció, aixó com també se n’estimularà la col·locació en habitatges particulars.
L’objectiu de cohesionar Europa encara més, d’augmentar el salari mínim, l’habitatge públic i altres mesures de caràcter social estaran, també, entre les prioritats. Però allò fonamental és que la coalició alemanya haurà de demostrar que les aliances entre partits, obligades avui en política, poden funcionar amb èxit, perquè hi estan obligades. El fracàs de les coalicions seria el fracàs d’Europa i el triomf d’una extrema dreta que s’alimenta de les decepcions polítiques i de la incapacitat de resoldre problemes per part dels partits tradicionals. Alemanya, que ha estat al davant d’Europa aquests anys, malgrat tots els seus defectes, ha de mantenir aquesta conjuntura de lideratge. La caiguda d’Alemanya com a referent obriria les portes, segurament, a alternatives ben preocupants. Més encara en un context en què en estats com Espanya, la dreta tradicional ja no amaga el seu desig de pactar amb l’ultradreta i consolida un discurs autoritari que fa feredat. Discursos que ja s’han consolidat a Polònia, Hongria i altres països de la Unió Europea.
