Si la justícia no torça els plans, en el moment de fer-se públic aquest article el Principat de Catalunya haurà fet extensiu el requisit del pass sanitari per accedir a espais com bars, restaurants o gimnasos. Es tracta d’una mesura que fa temps que ja s’aplica a països veïns, com França i Itàlia. De fet, a Itàlia el pass és fins i tot obligatori per poder treballar, quelcom que algunes organitzacions patronals i personalitats del món sanitari han arribat a proposar a casa nostra.
A mi, tot plegat, no deixa de meravellar-me. Però, per damunt de tot, hi ha tres elements que m’esborronen i no em semblen pas innocus. D’una banda, no deixa de sorprendre’m l’acceptació acrítica i sense fissures del conjunt de la població, d’associacions, d’entitats de la societat civil, de sindicats, de periodistes, d’intel·lectuals, d’artistes, de partits d’una banda i de l’altra, etc. Llevat comptades excepcions com la veu sempre indispensable de la Maria Vila, que des d’un bon començament de la pandèmia ha alertat dels perills d’una deriva autoritària i que recentment ha exposat els dubtes seriosos que li genera una mesura com demanar el passaport covid per anar a dinar a un restaurant, la majoria de la ciutadania ha acceptat amb absoluta tranquil·litat que, de cop i volta, en aquest país s’hagi obert la porta a controlar i modelar els drets i llibertats en funció de criteris suposadament sanitaris. Quedi clar i que ningú no es confongui: jo no he dit ni diré pas que no s’hagin d’aplicar aitals restriccions. Tampoc el contrari. L’únic que voldria subratllar és que no em sembla un símptoma de qualitat democràtica, ni tan sols de societat madura, que es prenguin decisions d’aquest calibre sense pràcticament cap veu contrària, encara que només fos pel mer exercici filosòfic d’argumentar contra la tesi imperant per tal d’afinar-la, de matisar-la, de millorar-la. Això, evidentment, contrasta amb els països veïns. A França i a Itàlia, com a d’altres països, els governs han hagut d’empassar-se el malestar, les protestes i les manifestacions de col·lectius, si bé minoritaris, no pas negligibles: milers de ciutadans contraris a aquestes polítiques. A França mateix, per exemple, el percentatge de ciutadans vaccinats i tanmateix contraris al passaport sanitari és notable. I no, no és pas cert que la majoria de persones contràries a aquestes polítiques siguin votants de partits d’extrema dreta o extrema esquerra, almenys abans de la pandèmia. Jo mateix he pogut constatar l’existència d’una bona quantitat de francesos i italians, de sectors políticament ben moderats, que no comparteixen aquestes decisions. En contrast, a Catalunya –i a la resta de l’Estat, potser amb l’única excepció de Madrid, mal ens pesi–, els nivells de contestació social i política tendeixen a zero. Perquè una societat democràtica actuï veritablement amb criteris democràtics, és indispensable que els governs sentin el pols de l’oposició social, per tal que governin amb la ponderació necessària. A casa nostra sembla que aquest principi s’hagi esberlat.
La segona qüestió que em té del tot captivat és que passi tot el que passa mentre la mateixa comunitat científica és conscient que avui, com és lògic, encara no té prou informació ni coneix prou l’afer com per estar segurs de res. És a dir, si s’apliquessin aquestes polítiques de restricció de drets i llibertats però tinguéssim la certesa de disposar de tota la informació, aleshores es podria entendre millor que la contestació social fos pràcticament inexistent. Però no és pas el cas. Un exemple del que dic és Suècia. En aquell país, el percentatge de vaccinats no arriba al 70% de la població. Tanmateix, recentment el professor de la Universitat de Copenhague Kim Sneppen amollava que la política sanitària molt menys restrictiva d’aquell país podria haver tingut un efecte positiu: “per habitant, Suècia ha tingut aproximadament tres cops més de persones infectades que Dinamarca, quelcom que permet que els efectes associats a la immunitat col·lectiva siguin més forts. Podríem suposar que la població sueca ha desenvolupat una mena d’immunitat col·lectiva entre els anti-vaccins, de manera que podrien estar en certa manera immunitzats, fins i tot sense haver-se vaccinat”. A continuació, però, ell mateix reconeixia que, si bé aquesta pista calia investigar-la, era massa d’hora per concloure res. És molt comprensible que la comunitat científica i els investigadors en general no tinguin encara prou coneixement de la COVID-19 i de totes les derivades. Fins aquí, es pot entendre. El que em costa més d’acceptar, nogensmenys, és que, constatats els dubtes que encara planen, els nostres governs prenguin decisions de tanta transcendència i magnitud, que posen entre les cordes els principis i fonaments de qualsevol Estat de dret, sense més miraments. Si els nostres governs són capaços de restringir els nostres drets i llibertats fins i tot en un context d’interrogants importants de la mateixa comunitat científica, què no podran fer després?
Finalment, el tercer punt que m’exalta, àdhuc em remou, és l’agressivitat que detecto en bona part dels discursos contra aquells –pocs– que expressen dubtes o crítiques. Aquesta mateixa setmana el meu col·lega de secció, de qui sento una admiració sincera, en Sebastià Alzamora, ha publicat un article que sap greu que sigui un exemple d’això que dic. Francament, em sembla ben inquietant que, tenint en compte els dubtes que hem comentat que avui tenen els mateixos experts, algú, que em consta que té unes capacitats intel·lectuals avançades, pugui afirmar sense embuts que “un sol no vacunat pot infectar altres persones, fins i tot vacunades, i generar una cadena de contagis que pot tenir conseqüències greus, molt greus, o letals, com ja ha succeït en molts casos. Ja que presumeixen d'exercir l'objecció de consciència, haurien de sentir-hi un pes ben fort que els impedís obrir la boca amb la seva xerrameca arrogant i absurda”. De debò que aquest és el model que volem? Fer callar aquells qui considerem que diuen ximpleries? On ha quedat aquell principi bàsic que in dubio pro reo? És d’això que va la nova normalitat? Quina por, i no pas del virus, sinó de tots nosaltres junts.
