Dijous passat, PSOE, Unides Podem i Partit Popular van votar al Congrés dels Diputats a favor del nomenament del jurista Enrique Arnaldo com a membre del Tribunal Constitucional. Arnaldo, proposat pel Partit Popular, ha estat pròxim a persones condemnades per corrupció, com ara l’expresident balear i exministre espanyol Jaume Matas. Alhora, Arnaldo, per les seues manifestacions públiques contra l’avortament, contra l’eutanàsia, contra la llei de memòria històrica o contra el procés català, evidencia que no compta amb la imparcialitat que ha de definir un magistrat. Aquestes opinions, expressades en distintes conferències i actes –Arnaldo està relacionat amb la FAES, fundació liderada per José María Aznar–, podrien apartar-lo de les causes relacionades amb aquestes qüestions, com ara la del procés, encara en mans del Constitucional, tal com ha exigit el president Carles Puigdemont. Però Arnaldo, tot i que siga apartat parcialment de determinades causes, viurà del seu sou com a magistrat d’aquest tribunal i participarà del seu funcionament diari integrant un dels seients de la seua cúpula.
El Partit Popular, que ha imposat el seu nomenament, s’ha eixit amb la seua col·locant una persona ben pròxima a la seua òrbita i que garantirà, segur, els seus interessos al si del Tribunal Constitucional. Els partits que governen l’Estat espanyol, el PSOE i Unides Podem, s’han empassat el gripau justificant el vot favorable al nomenament d’Arnaldo com a «mal menor» davant l’urgent necessitat de renovar el TC, renovació paralitzada pel Partit Popular des de fa ja molts anys. El cas, però, és que el gripau que s’han empassat els partits del Govern espanyol és del tot injustificable, perquè evidencia la feblesa amb què governen i fan visible, també, la capacitat que té el Partit Popular per imposar polítiques des de l’oposició. Capacitat permesa pels partits del Govern estatal, que lluny de sacrificar-se per netejar les institucions i per dignificar-les, han preferit reforçar el seu desprestigi per garantir una renovació que, amb el nomenament d’Arnaldo, està molt lluny de ser exemplar.
En aquest context ha emergit la figura d’Odón Elorza, ex-alcalde de Sant Sebiastà entre 1991 i 2011, qui ha trencat la disciplina imposada pel seu partit, el PSOE, i ha votat en contra del nomenament d’Arnaldo. El mateix PSOE s’ha encarregat de criticar la decisió unilateral del diputat basc, argumentant que les normes del partit són indefugibles per a les persones que s’integren a les llistes electorals –així ho ha argumentat Félix Bolaños, actual ministre de Presidència i nou home fort de Pedro Sánchez. D’alguna manera, el missatge de Bolaños, i el de tot el PSOE, recorda el que enviava Alfonso Guerra en els anys de màxima hegemonia política dels socialistes: «el que se mueva no sale en la foto».
Dècades més tard, la gestió vertical dels partits polítics, malgrat els exercicis de democràcia interna –no sempre del tot creïbles– es continua imposant contra la lògica democràtica de les formacions i contra l’exemplaritat que han de garantir. El nomenament d’Arnaldo no és, ni de bon tros, una decisió exemplar. I encara que s’haja fet a través d’una aprovació amb majoria parlamentària, tampoc no és una decisió democràticament sana. Els mateixos partits que l’han fet possible reconeixen haver-ho fet «amb una pinça al nas».
Més enllà de tot això, en quin lloc queda Unides Podem? Sovint sembla que la seua presència al Govern espanyol és, cada vegada, més testimonial. Els autoanomenats representants de la «nova política» no poden ser els continuadors de les polítiques més velles.
