La notícia de la dimissió de l’escriptor Francesc Serés com a director de l’Institut Ramon Llull em va fer recordar que, un cop més, en aquest país nostre, tenim certa tendència de començar la casa per la teulada. Potser per això, l’abril vinent celebrarem vint anys de l’existència d’un Llull creat per la Generalitat de Catalunya i el govern balear de l’època amb el propòsit de projectar la llengua i la cultura catalanes a l’exterior de manera conjunta, sense tenir prèviament cap política, dispositiu, institució, ni pressupost concrets dedicats a construir, de portes endins, una veritable xarxa cultural pública i estable entre els diferents territoris dels Països Catalans. La projecció exterior d’un país, a través de la cultura, és una acció indispensable, que forma part de les polítiques de diplomàcia de pluja fina o soft power, i que tota nació seriosa ha d’aspirar a tenir. Tanmateix, per bé que a alguns la comparació els pugui semblar forassenyada, pretendre fer diplomàcia cultural sense abans tenir tot el país recosit culturalment, és com si un Estat sense infraestructures, malaguanyés els calerons dels ciutadans per construir les millors connexions transfrontereres per carretera, autopista i tren al nord, sud, est i oest d’un país; sense abans haver modernitzat els camins de carro presents entre els principals pobles i ciutats nacionals.
De fet, després de vint anys de feina de l’Institut Ramon Llull, es pot constatar que, amb totes les dificultats i precarietats viscudes, quan volem, sabem “unir-nos” i exportar la cultura comuna, quelcom que encara té més valor tenint en compte els períodes de governs populars de les Balears i el temor del govern valencià de no acabar-se d’adherir del tot a l’Institut. En canvi, pel que fa la coordinació i el bastiment d’un veritable entramat cultural públic entre els diferents territoris de llengua i cultura catalanes, el balanç –deixant a banda comptades excepcions, com el Projecte de Cultura en Xarxa Barnasants– és indiscutible: entre pobre i molt pobre. El febrer vinent farà cinc anys que els consellers de cultura del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya van signar la famosa Declaració de Palma, que, entre d’altres qüestions, manifestava, textualment, “la voluntat d’impulsar una nova etapa en què les administracions públiques acompanyin els seus creadors i les indústries culturals fomentant i facilitant la implantació i circulació pels tres territoris, amb l’objectiu de crear un teixit cultural sòlid dins els àmbits creatiu i empresarial”. Passat un lustre, no només res de tot això no és pas cap realitat, sinó que, fins i tot, encara avui bona part de les polítiques i línies de subvencions dels governs autonòmics perjudiquen aquells projectes i propostes culturals de la societat civil que operen en clau de Països Catalans. En són exemples els requisits i criteris de puntuació de les convocatòries d’ajuts tant de l’ICEC com de l’Institut d’Estudis Baleàrics, per no parlar dels ajuts valencians, que tots ells estan concebuts com si cada comunitat autònoma fos un microcosmos cultural independent, de manera que en les convocatòries de l’ICEC els artistes en llengua catalana que viuen fora del Principat compten i puntuen menys que els artistes residents a Catalunya que s’expressen en castellà; en les convocatòries de l’IEB tres quarts del mateix, però a l’inrevés; etc.
Per resoldre tot aquest desgavell, i no entrar en disquisicions eternes sobre quins han de ser els rols i funcions de l’Institut Ramon Llull, hi hauria una solució relativament senzilla, operativa i econòmicament eficient: que les diferents institucions i administracions públiques dels territoris de llengua catalana acordessin la creació d’un organisme públic que tingués per objecte específic la promoció, el suport i l’impuls d’una veritable xarxa estable d’intercanvi cultural entre els diferents territoris de la nostra llengua i cultura. Es tractaria de fer una mena d’Institut Ramon Llull però no pas de projecció exterior sinó, interior, que prou que ens cal. La proposta seria, grosso modo, de disposar d’una institució pública que esperonés –a través d’ajuts i subvencions però no només– els municipis, festivals, empreses culturals, companyies, artistes, associacions del conjunt dels territoris a pensar com un tot cultural, provocant i garantint de debò l’intercanvi constant d’artistes i creadors entre els diferents espais.
D’acord, és possible que la Generalitat valenciana mostrés reticències d’entrar-hi tot d’una. Tant és, caldria anar endavant igualment. A més, el País Valencià és molt més que una Generalitat i, per tant, es podria començar per convidar diputacions, consells insulars i ajuntaments a formar també part de la xarxa en qüestió. També és cert que si el nom que es triés per al nou “institut” en qüestió fos d’un personatge valencià, ho podria fer tot més fàcil. I si fos dona, posats a fer, contribuiríem a normalizar la presència femenina en els noms d’organismes institucionals. Institut Isabel–Clara Simó. I per què no?
