La Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, coneguda com a COP 26, s’està celebrant aquests dies a Glasgow amb la presència dels principals polítics mundials. És molt simptomàtic, tristament simptomàtic, l’arribada de molts d’ells, sobretot del president nord-americà, el demòcrata Joe Biden, envoltats de vehicles contaminants per garantir la seua seguretat. És una mostra molt clara, però només una mostra, fins a quin punt allò de la lluita del canvi climàtic no només és una causa utòpica per als agents que l’haurien d’entomar, sinó que els líders mundials de la política es limiten als discursos, a les paraules i a les promeses que queden incomplertes.
De fet, tal com s’explica en un reportatge intern en aquesta edició d’EL TEMPS, els objectius que es van fixar a la cimera de París no s’han complert. Això ha fet que les previsions d’enguany siguen encara més negatives que les que es van pronosticar en l’anterior edició de la COP. Les emissions no només no s’estan reduint, sinó que estan augmentant, com també passa amb l’escalfament global. Tampoc no s’estan complint els compromisos dels països del nord, que van anunciar el finançament dels països del sud més afectats per la crisi climàtica, tal com denuncien els experts. Per acabar-ho d’adobar, un dels Estats que es neguen a acceptar els compromisos contra el canvi climàtic, la Xina, és constantment assenyalada per la resta dels governs mundials com a gran responsable de la catàstrofe mentre aquests mateixos governs, especialment els dels països que s’autodistingeixen com a «occidentals», han convertit la Xina en la gran fàbrica del món i no han reduït la demanda a aquest país.
Mentrestant, el govern d’Àustria ha pronosticat una gran apagada a mitjà termini arreu d’Europa que aturaria, de totes totes, l’economia de tot el continent, cada vegada més dependent de la digitalització i, per tant, dels recursos energètics. Europa no es troba, actualment, en una situació favorable pel que fa a la disponibilitat d’aquests recursos després de l’excés d’electricitat consumit durant l’etapa més àlgida de la pandèmia. Hi ha països que sí que han actuat davant aquesta possible crisi de recursos, que és ben pronosticable des de fa temps. A Alemanya, per exemple, es va dissenyar un pla perquè els ciutadans del país disposaren de plaques solars a les seues llars i dotar-les, així, d’autosuficiència. Al mateix temps, el Govern federal d’aquest país va advertir les elèctriques que els calia aprofundir en la diversificació empresarial per evitar caure en l’obsolescència. Mentrestant, a l’Estat espanyol es va aprovar un reial decret que per multar els qui s’autoabastien d’energia solar sense pagar un nou peatge de suport a les elèctriques, que exigien una compensació. Després de la derogació, però, els tràmits burocràtics per l’autoabastiment d’energia són molt més exigents que en altres estats, on l’ús de l’energia solar s’ha popularitzat bastant més, amb tot el que això comporta.
Mentre una nova crisi arriba i mentre s’evidencia la manca de recursos per continuar duent a terme un mode de vida contrari a les necessitats del planeta, la COP 26, la cimera que havia de servir per demostrar el compromís innegociable dels governs mundials contra el canvi climàtic, està convertint-se en un nou exemple de contradiccions i d’incompliments més que previsibles en el futur. Uns incompliments que pagarà el món sencer per la incapacitat i el desinterès d’uns pocs que, malgrat la incompetència demostrada, encara dirigeixen el món.
