L’any 2003, després de vint-i-tres anys de pujolisme, quan Marta Ferrusola va veure arribar el nou govern d’esquerres al Palau de la Generalitat va exclamar: “És com si ens haguessin entrat a casa”. Josep Lluís Alay, cap de l’Oficina de l’expresident Puigdemont, ha recuperat fa poc el millor estil convergent afirmant que Ada Colau “ens ha pres Barcelona”. Dos bons exemples per il·lustrar el sentit de propietat sobre les institucions. Hi ha qui pensa que només els seus tenen dret a dirigir un país o una ciutat. El líder del PP, Pablo Casado, proclama que el govern del PSOE i Unidas Podemos és un parèntesi il·legítim que cal tancar el més aviat possible. A Barcelona, l’objectiu és posar punt i final a l’etapa d’Ada Colau.
Els arguments de Junts per Catalunya i el seu entorn són calcats als que utilitzen els poders econòmics i l’espanyolisme més tronat: la minsa i estrafolària manifestació anti-Colau del 21 d’octubre ho corrobora. La dreta i l’esquerra continuen existint. Per a alguns sectors, Colau és una intrusa que ha pertorbat la pacífica alternança entre socialistes i convergents a l’alcaldia de Barcelona que semblava haver inaugurat la victòria de Xavier Trias l’any 2011. Els Comuns, recollint l’esperit del 15M, i sabent-hi sumar els hereus del PSUC, van guanyar per sorpresa les eleccions de 2015. L’any 2019 estava tot preparat per a fer-los fora. Però Colau va resistir i va igualar ERC en regidors. Alguns no van saber llegir aquell empat. La manca de reflexos d’Ernest Maragall en no proposar un mandat compartit va propiciar la maniobra de Jaume Collboni i Manuel Valls per reelegir l’alcaldessa i alhora desgastar-la. Es va dictar sentència: Colau seria presonera per sempre més de l’espanyolista Valls. Una mica més de dos anys després, l’exprimer ministre francès és fora de l’Ajuntament, cansat de no pintar-hi res, i el PSC rep pressions per a que nomeni un substitut de Collboni. L’alcaldessa, en canvi, s’ha consolidat incorporant els socialistes al govern i amb acords sovintejats amb ERC. I segons la recent Enquesta de Serveis Municipals, el 77 per cent de la ciutadania aprova la seva gestió.
L’independentisme oficial no valora que Colau participés en l’1-O i hagi fet mans i mànigues per aconseguir la llibertat dels dirigents socials i polítics condemnats pel Tribunal Suprem; i l’unionisme no li ho perdona. Però el que treu veritablement de polleguera als opositors a Colau són les seves polítiques econòmiques, socials i mediambientals. Les mesures sobre habitatge són vistes com un atac a la propietat privada. No s’entén l’obsessió de lluitar contra la pobresa. S’argumenta que la pacificació del trànsit i la recuperació de l’espai públic per als vianants vulneren el dret a la mobilitat. No agrada el futur pas del tramvia per la Diagonal com ja va molestar que arribés a la plaça Francesc Macià procedent del Baix Llobregat. Es fomenta l’egoisme de la minoria que s’oposa a la recollida de residus porta a porta. No s’accepta una Barcelona que, alhora que exerceix com a capital de la cultura catalana, es nega a dependre de franquícies sospitoses i impulsa una cultura oberta al món i descentralitzada als barris. Crispa que les accions basades en el feminisme, l’ecologisme i la cooperació per la justícia global deixin en evidència la buidor de les polítiques de la Generalitat. Els irreverents pregons de les Festes de la Mercè provoquen rebuig. Es culpa Colau del fenomen dels “botellots”, retransmès cada dia en directe per TV3, obviant la complexitat transversal d’un problema que pateixen totes les ciutats. Alguns mitjans donen veu preferent a un sector de la ciutadania a qui el confinament ha fet més intransigent i antipolític, marginant les opinions favorables als projectes de transformació. Es parla del “barceloní emprenyat” que s’identifica sempre amb l’usuari del vehicle privat i l’adversari de qualsevol millora en l’urbanisme o en els serveis municipals. S’aprofiten les conseqüències de la pandèmia per atribuir a la ciutat una “decadència” inexistent que les dades desmenteixen. Fa por el potencial de les polítiques metropolitanes. I provoca urticària el prestigi internacional de Barcelona exercint de capital al costat de Londres i París a la Cimera del Clima a Glasgow.
L’oposició dels Comuns a l’ampliació de l’aeroport, defensada pel PSC, Junts i Ciutadans, ha acabat amb la paciència dels sectors conservadors que no tenen més model de futur que el d’un passat superat pel canvi climàtic i les crisis econòmiques. La patronal treu foc pels queixals. Critiquen que per “salvar quatre aneguets” es posi en perill la seva concepció del creixement. Confien que aquest infern acabi el 2023. Ada Colau encara no ha aclarit si es presentarà, però podria passar que la ciutadania doni un disgust als que somnien una Barcelona incapaç d’evolucionar?
