Dijous passat, el Tribunal Constitucional de Bèlgica va tombar la llei d’injúries a la Corona en aquest país. La decisió té el seu origen en una pregunta elevada a l’esmentat Tribunal Constitucional des del Tribunal d’Apel·lació de Gant, encarregat d’estudiar l’euroordre que afecta Valtònyc, condemnat a tres anys i vuit mesos de presó per la justícia espanyola per haver injuriat el rei emèrit espanyol. Bèlgica, país en què es troba exiliat el raper mallorquí, té una llei del 1847 que castiga els insults als membres de la seua casa reial. Però Valtònyc ha aconseguit que aquest país derogue la normativa del segle XIX perquè, efectivament, la llibertat d’expressió no l’empara, tal com havia al·legat el raper a l’hora de defensar-se de l’extradició. Una jugada mestra de les de veritat.
Aquesta notícia seria encara més positiva si aquest canvi de normativa haguera tingut l’origen en una actuació política, ferma i determinada, a acabar amb aquesta llei tan retrògrada. Però resulta que qui ha fet possible aquesta modificació, qui ha impulsat un litigi estratègic tan eficaç, no ha sigut cap polític ni cap governant, sinó un raper mallorquí de 28 anys, represaliat des que en tenia 19.
Valtònyc, perseguit pràcticament des de l’adolescència per les lletres de les seues cançons, ha sigut molt més eficient que qualsevol governant demòcrata d’àmbit estatal –espanyol– a l’hora de fer possible que la llei diga que, efectivament, es pot menystenir el rei sense que això implique cap persecució. Ha sigut Valtònyc, i no el govern del Partit Popular, com tampoc l’executiu “més progressista de la història”, qui ha actuat contra la injustícia que l’ha forçat a marxar a l’exili i contra els tribunals que el persegueixen i el continuaran perseguint. Perquè res no fa pensar que la justícia espanyola, malgrat aquesta nova bufetada, deixe enrere la seua lògica tradicional i reconega que el rei, tot i tindre dret a un sou vitalici i a tota una sèrie de privilegis injustos, no té dret a exigir que la llibertat d’expressió tope amb un límit si li afecta personalment.
Aquesta norma tan bàsica que a Bèlgica no ha costat tant d’entendre –aquesta i tantes altres que no cal enumerar, perquè són sobradament conegudes–, a l’Estat espanyol sembla impossible d’instaurar. Evidentment, de la dreta espanyola no cal esperar res en aquest sentit, atès que mai no hi ha hagut una dreta espanyola indiscutiblement democràtica, o si més no una dreta espanyola liderada per demòcrates convençuts. Allò més trist és que l’esquerra tampoc no s’haja plantejat mai l’oportunitat d’actuar en aquest sentit.
Unides Podem sí que va anunciar un canvi en el codi penal per redefinir la sedició, delicte que afecta els dirigents independentistes catalans represaliats, i evitar una interpretació d’aquest delicte que ens trasllade novament a la història en blanc i negre. D’aquest canvi se sap ben poc a hores d’ara, atès que la voluntat del PSOE i la inoperància dels morats l’han traslladat al calaix de l’oblit.
D’altra banda, les lleis que protegeixen la monarquia de manera innecessàriament desproporcionada no han estat tocades i ni tan sols semblen haver-s’ho plantejat, si més no públicament, des del Govern de l’Estat espanyol. I no serà perquè durant aquests anys el tema no haja estat sobre la taula o per no haver tingut l’oportunitat d’obrir aquest meló. Es podria dir que el PSOE, el partit més monàrquic de l’Estat, no té interès a deixar la monarquia sense la cobertura legal que la protegeix. Però la protecció encara seria més democràtica, i per tant més eficaç, si la monarquia es deslligara de la legislació medieval que la protegeix i es defensara amb arguments més actuals i, per tant, més creïbles. Els socialistes podrien haver fet un pas en aquest sentit i erigir-se com l’establishment disfressat d’esquerra conciliadora que sempre han sabut representar, però ni tan sols han estat capaços d’això.
En resum, qui ha promogut un canvi legal necessari a Europa no ha estat un Govern, ni un president, ni un ministre ni un polític. Ha sigut, senzillament, un raper mallorquí exiliat i perseguit per fer lletres de cançons qui, sense percebre els sous substanciosos dels polítics de torn, ha fet el treball que ells no han sabut fer. Tot i que ells es dediquen professionalment, almenys en teoria, a canviar realitats adverses.
La inoperància dels polítics, quan no la seua inutilitat, es fa cada dia més insuportable.
