Encara que sembli insòlit, el cas Laura Borràs i la polèmica barata de la setmana dels Bricoheroes tenen una cosa en comú: totes dues qüestions són símptoma de debats col·lectius que s’eternitzen perquè no hi ha prou valor polític i ideològic d’entomar-los amb el coratge, la maduresa i la valentia necessaris. Naturalment, la causa d’aquesta manca d’ardidesa política no és pas altra que el cinisme i la hipocresia avui omnipresents a la majoria de partits de casa nostra, que impedeix d’entaular diàlegs francs, basats en la lliure contraposició d’idees i propostes.
El problema és que els nostres representants públics se senten atrapats per aquesta mentida, probablement perquè saben que són on són, en bona part, gràcies a aquest engany: avui tothom sap que el que va fer Borràs amb els famosos contractes de la Institució de les Lletres Catalanes no només és el més habitual del món a qualsevol administració pública d’aquí i de tot el continent, sinó que, a més, tothom amb dos dits de front reconeix que, vista la legislació vigent, avui aquesta manera de procedir és l’única possible si es vol funcionar de manera eficient i ràpida, si no es vol acabar engolit per les inescrutables vies administratives. De fet, ho sap tothom i és profecia que haver de trossejar un miserable contracte que no arribava als 50.000 euros és, també, producte d’unes lleis de transparència pèrfides i tramposes, fetes només per aquesta dèria domèstica de voler quedar bé de cara a la galeria, que en realitat no serveixen de res per aturar la veritable corrupció que campa ençà i enllà. Nogensmenys, ningú no té el valor de pujar a la palestra i dir que basta, que prou del discurs populista de saldo i cantonada. Per què?
Ho hem vist també recentment, per exemple, en l’afer dels pretesos límits de l’humor de Bricoheroes, i el curiós dret de censura dels mitjans de comunicació –especialment dels públics–, aplicat teòricament per tal de preservar suposats valors, ètiques i morals. Per què la flor i nata de la correcció política catalana –probablement els mateixos que darrerament han anat amollant el mite aquest segons el qual Catalunya sempre ha estat un poble de pau– han evitat de defensar amb dents i ungles el dret de fer conya de tot i tothom, del mort i de qui el vetlla, àdhuc el dret de practicar un humor de mal gust i poc elaborat? Per què no hi ha hagut una clara majoria de benpensants compatriotes que sortissin a dir que Bricoheroes és un programa televisiu d’entreteniment, per tant, de ficció, i és propi d’una societat adulta d’aprendre a diferenciar la ficció –la televisiva, la literària, la cinematogràfica, la teatral...– de la realitat?
Em temo que la resposta a aquestes preguntes no és gaire diferent, en essència, de la que trobaríem en l’afer Borràs. En aquest país, tant l’independentisme com l’esquerra sociològics –que, sumats, són socialment i política hegemònics del tot– són víctimes d’un wokisme aborigen català que, atès el complex d’inferioritat nostrat que arrosseguem pel fet de no ser un poble lliure, probablement és encara més marcat que el que trobem als països de l’entorn. És aquest wokisme aberrant el que ens fa voler aspirar a semblar els més ètics, transparents, justos, magnànims, pulcres, bon minyons i impol·luts del món. Quan hom basa el discurs del seu projecte polític –sia la consecució de la independència, sia la consecució d’un model socioeconòmic teòricament més just– en una superioritat moral –aquell “nosaltres som els universalment bons, encarregats de salvaguardar-te i protegir-te a tu i tots els pobres desemparats; i ells són els malvats i dolents de la història”–, ell mateix es munta el parany ideològic que, com si es tractés d’una hipoteca, acaba pagant cada mes durant dècades, obligat, dia a dia, setmana a setmana, a mostrar i demostrar que, efectivament, ell i tots els membres del seu projecte polític, són la bondat personificada. Per això, ni l’esquerra ni l’independentisme ha pogut argumentar gaire sobre els perills democràtics de pretendre d’establir límits a l’humor: bàsicament perquè són els mateixos que, per tal de garantir-se un grapat de vots, han assumit acríticament les tesis de col·lectius extremistes que consideren racista, masclista, sexista, feixista, classista, etnocentrista, etc., la més mínima brometa del peixater, del cambrer, del col·lega de feina, del professor, del pare, del fill, del cosí, o de l’esperit sant.
És enmig d’aquest context que situo un fals debat que, si no anem amb compte, correm el risc que acabi de la mateixa manera que els límits de l’humor o les fal·laces lleis de transparència. A iniciativa de l’Institut Ostrom, fa mesos que s’ha engegat la campanya #professionalitzem, que advoca “per la professionalització de la direcció pública”, és a dir, que els alts càrrecs de governs i institucions que actualment són nomenats a dit pels responsables polítics de torn, passin a ser escollits segons presumibles criteris de trajectòria i capacitació personals i professionals, i, per tant, que continuïn al seu lloc cada vegada que hi ha un canvi de color. Creure que és possible de bastir una casta d’alts funcionaris, presumptament equànimes, neutres i neutrals, que només miraran pels interessos generals i mai pels personals, em sembla d’una ingenuïtat admirable. De fet, soc dels qui pensa que el camí hauria de ser precisament el contrari del que proposa la gent d’Ostrom: que hi hagués molta més temporalitat a l’administració pública –hola, oposicions!–, a fi que el govern de torn pogués triar de manera discrecional almenys fins a caps de servei, i que aquestes persones fossin conscients que se’n poden anar al carrer tan aviat com perdin la confiança del responsable polític. Els meus ulls han presenciat massa vegades com projectes necessaris i d’interès general no avançaven perquè el polític que els volia tirar endavant no gaudeix de la complicitat del funcionari pertinent i, evidentment, no en pot prescindir. La diferència entre l’un i l’altre és que la ciutadania podrà decidir, en arribar les eleccions, de foragitar el polític i, en canvi, el funcionari ens el menjarem amb patates fins a la jubilació.
A banda del manifest, al web de la campanya també s’hi poden trobar informacions diverses i explicacions, amb què es vol fer pedagogia. Per exemple, s’hi exposa que a Catalunya i Espanya cada cop que hi ha alternança de govern canvien el 95% dels alts càrrecs –com si això fos un pecat mortal–, en contraposició amb països com Dinamarca, Nova Zelanda, el Regne Unit o, fins tot, França, on només canvien el 13,5% dels alts directius públics. Més enllà dels dubtes que em generen aquestes xifres, és irònic que precisament França aparegui com a model –en verd–, un país on recentment el reputat periodista Vincent Jauvert hi acaba de publicar el llibre La Mafia d’État, a propòsit d’aquests alts funcionaris, tan professionals i eficients, que no han de patir mai per cap canvi de govern perquè és impossible d’acomiadar-los. El mateix autor revela que “jo entenc per màfia un grup tancat, se’n podria dir també casta, que defensa els seus interessos. Aquí parlo, doncs, d’aquest grup d’alts funcionaris, especialment provinents dels grans cossos de l’Estat, que ocupen els llocs clau en la política, els negocis i l’administració”. En un reportatge de fa poques setmanes a L’Express sobre l’abús de poder i les corrupteles dels alts funcionaris de l’Hexàgon, un altre periodista gal afirmava: “L’amiguisme d’escola esdevé una clau mestra més important que l’amiguisme de partit”. És això el que volem a casa nostra? Personalment, no crec en la puresa humana. Per això, la millor recepta passa perquè ningú que toqui poder tingui un lloc assegurat de manera vitalícia.
