Tal com ve passant des de fa ja mig segle, el darrer dissabte d’aquest mes se celebrarà una nova edició dels Premis Octubre. Concretament, serà la cinquantena edició d’aquests guardons atorgats per l’Editorial 3i4. Aquesta editorial, fundada l’any 1968, va començar tres anys més tard a organitzar la celebració d’uns premis per defensar i protegir el país a través de la cultura, que és el marc en què s’emmirallen i es reconeixen tots els països d’arreu del món. No cal dir que, en aquell moment, la llengua i la cultura catalanes es trobaven en una situació d’adversitat. La dictadura franquista havia reduït tota expressió nacional al folklore més estricte, i qualsevol reivindicació en aquest sentit era durament perseguida.
Els Octubre, evidentment, no van poder escapar d’aquesta lògica de persecució constant. Els premis també van estar al punt de mira dels governs de l’època i dels grupuscles feixistes, com així la llibreria de l’Editorial 3i4, que és la que més atemptats ha patit en la història de l’Europa recent. Però aquesta persecució no s’ha produït, només, durant la dictadura. Iniciat el període posterior al franquisme, la tasca de l’editorial va continuar despertant l’ira dels intolerants, que no es van estar de seguir atacant la llibreria amb atemptats, així com també a les persones que se situaven a l’òrbita de Tres i Quatre. Un d’ells era l’assagista Joan Fuster, que tot just fa quaranta anys va patir l’esclat d’un artefacte a sa casa, a Sueca (Ribera Baixa), que miraculosament no el va afectar físicament, si bé el seu habitatge va quedar destrossat. Quaranta anys després, Fuster encara no ha estat reconegut com una víctima del terrorisme. Tampoc Manuel Sanchis Guarner, també víctima de l’extrema dreta, que el va intentar assassinar.
La tasca de l’Editorial 3i4, a través dels Premis Octubre, i també de moltes altres iniciatives culturals, és la tasca que moltes institucions del país s’han negat a fer al llarg dels últims cinquanta anys. No cal dir, evidentment, que durant el franquisme era impensable plantejar qualsevol aspiració cultural per protegir, impulsar i normalitzar el català, atès que una de les principals raons de l’existència de la dictadura era la persecució contra les minories nacionals de l’Estat. Posteriorment a la dictadura, però, la tasca institucional per defensar el català ha estat, en molts casos, decebedora en segons quines parts del país. No precisament pel que ha fet o ha deixat de fer la dreta quan ha governat, que sempre ha actuat fent cas de la seua coherència, sinó pel fet que quan ha governat l’esquerra, en moltes ocasions, l’acomplexament polític ha aturat una defensa seriosa i ambiciosa de la llengua i la cultura catalanes i, en definitiva, del país.
En aquest context de buidor, els Octubre i l’Editorial 3i4 sempre han sigut una excepció, una eina fonamental per la defensa cultural, pel descobriment del talent literari i, per descomptat, per promoure un àmbit fonamental en la normalització d’un país que sobreviu amb tot un Estat a la contra i també amb moltes limitacions tristament autoimposades. Molts autors i autores guanyadors dels Octubre van ser premiats per primera vegada amb aquest premi. Aquests guardons van servir per detectar un talent que avui és patrimoni de tot un país.
Per tot això, i per tot el que encara s’ha de continuar fent per defensar la cultura catalana, que mai no ha deixat d’estar perseguida, els Octubre són uns premis que són històrics, sí, però que encara són necessaris i, per tant, encara tenen futur. Cinquanta anys després de la primera edició, encara queda molt per fer.
