Recentment, el programa d’en Xavier Graset del 3/24 va entrevistar per primer cop a la televisió pública de Catalunya un diputat de VOX del Parlament. Concretament, es tractava de Joan –o Juan?– Garriga, l’actual portaveu del grup d’extrema dreta a la cambra catalana, i president del partit a Barcelona. Es tracta del mateix individu que darrerament ha tingut la perspicàcia de comparar les escoles que segreguen per sexes amb els clubs esportius masculins i femenins, les botigues de roba d’home i dona, o els gimnasos, tot i que he de reconèixer que m’ha decebut força que oblidés les barberies i perruqueries.
Sigui com sigui, l’entrevista televisiva va ser un símptoma i un reflex d’un seguit de dinàmiques de casa nostra que crec que hauríem de revisar. D’entrada, al llarg de tota la conversa, el senyor Garriga es va encarregar prou de fer-se la víctima pel fet que, vuit mesos després de les eleccions catalanes, era la primera aparició que els concedien a un mitjà públic català, tot i ser, com són, la quarta força al Parlament. Segons el diputat extremista, existeix una consigna clara dins la CCMA de silenciar, ignorar, i amagar qualsevol portaveu, testimoni o representant de VOX. Desconec si tècnicament el senyor Garriga té raó o no, i desconec, doncs, si és cert que hi hagi una decisió expressa de marginar aquest partit i els seus representants en els canals i emissores públics del país. Tanmateix, essent honestos, cal dir que no em sorprendria gens, atès que una decisió d’aquest tipus encaixaria perfectament dins la lògica del “cordó sanitari” contra aquest partit, que en el cas del Parlament català s’aplica de manera explícita i notòria. Ho vam veure, per exemple, en l’elecció dels senadors de representació autonòmica amb un mètode de càlcul que fins ara no s’havia emprat mai al nostre país, amb l’únic propòsit de deixar-los fora; i ho hem vist en un reguitzell de decisions, tant dels grups parlamentaris com de la cambra, que al capdavall van en la línia de menystenir, arraconar i amagar tant com es pugui el grup de VOX.
Arribats aquí, per a mi hi ha preguntes, almenys dues, del tot inevitables. En primer lloc, i per molt naïf que sembli: estem segurs que és just, democràtic i ètic aquest tracte a VOX? I en segon lloc: segur que aquest tipus de “cordó sanitari” és útil per aconseguir el que teòricament es pretén, és a dir, neutralitzar l’extrema dreta? Permeteu-me que en tingui dubtes. Per molt que VOX defensi unes idees que em semblin aberrants, per molt que VOX vulgui suprimir l’Estat de les autonomies –mira, en això estem d’acord!–, per molt que si VOX governés farien el mateix o pitjor amb nosaltres, per molt que VOX volgués veure’ns tancats dins una garjola, per molt que VOX em sembli un partit, doncs, d’allò més perillós; no tinc gens clar que la recepta intel·ligent sigui la d’intentar fer callar, denigrar, excloure o bandejar un grup parlamentari que ha rebut milers de vots en les darreres eleccions. Ni tan sols comparteixo aquesta dèria de no voler, a priori, pactar-hi o acordar-hi absolutament cap mena de text, declaració, iniciativa parlamentària o similar. No em sembla una via coherent amb els valors que diem defensar, de país lliure, de pensament lliure, d’expressió lliure. Encara que les seves postures i propostes vagin en contra d’aquesta llibertat que tenim –en part– i volem sencera, el nostre compromís ha de ser de respectar-los i tractar-los amb la mateixa consideració que la resta de partits. I aquí sí que crec que no s’hauria de fer demagògia: una cosa és el món de les idees i el pensament, i una altra, els actes, fets i comportaments. És a dir, de la mateixa manera que penso que el govern català, començant per la Conselleria d’Interior, hauria de ser molt més bel·ligerant amb l’extrema dreta que campa pels carrers de manera violenta i agressiva, mentre els Mossos d’Esquadra s’ho miren passivament i ni identifiquen el personal; també penso que ni les paraules ni els pensaments s’haurien de perseguir mai, per molt extrems que ens semblin. El que han de fer policies i jutges és perseguir fets delictius, però pensar, opinar, escriure, llegir o fer un discurs a la tribuna del Parlament, no hauria de ser considerat mai de la vida un delicte, sinó un acte de llibertat, per molt estrambòtic, àdhuc insultant, que pugui ser el discurs. Per tant, d’acord amb això, la política de marginació de VOX al Parlament em sembla una arma de doble tall que podem pagar cara, perquè avui són ells, i demà pot ser qualsevol altre.
Més enllà del debat filosòfic, però, hi ha sobretot una qüestió pragmàtica. No tinc clar que aquesta política serveixi per aconseguir el que es pretén. Si el que realment es vol és neutralitzar l’extrema dreta, el pitjor que es pot fer és donar-li un espai propi, “singularitzar-la”, discriminar-la, tractar-la diferent que la resta. De fet, posats a dir, ni tan sols tinc gaire clar que VOX sigui infinitament diferent i pitjor que Ciudadanos o el PP. És més, tots sabem que, fins fa quatre dies, molts dels actuals dirigents de VOX eren o podrien haver estat perfectament quadres del PP català i del partit de l’Arrimadas, amb qui alguns dels nostres estimats polítics governen o han pactat governs en diversos pobles i ciutats de Catalunya –Colau a Barcelona, Àngel Ros a Lleida, etc.–. Aquesta política “excloent” és el que s’ha fet a França durant dècades i no només no ha servit per contenir el partit de la família Le Pen sinó que, de fet, ha acabat provocant que avui l’extrema dreta governi –en solitari!– municipis i ciutats de cert calibre, com la mateixa nostrada Perpinyà. I, mirant-ho una mica més de prop, encara podríem concloure que la política de “cordó sanitari” à la française, consistent a aplicar la màxima que “tots els partits contra un” és, probablement, un dels orígens del flamant fenomen polític d’Éric Zemmour, que vés a saber els maldecaps que acabarà engendrant.
No, no crec que l’exclusió i el menyspreu sigui el camí. Tampoc la “banalització” em sembla la via adequada. Em refereixo a la banalització perquè, durant la mateixa entrevista amb el diputat Garriga al 3/24, vam deduir que algun dels tertulians que després participava en el programa feia mofa per sota dels discursos del portaveu d’aquest partit. Tot i que evidentment bona part del que va dir aquest senyor va ser d’allò més grotesc, i que tota l’entrevista en si va ser caricaturesca a caramull, la resposta no hauria de ser –almenys, només– la riota, entre d’altres raons perquè, ens agradi més o ens agradi menys, moltes de les idees que va deixar anar en Garriga en aquella entrevista les comparteix, en un percentatge força considerable, una part important de la societat catalana. Que és un problema social que força catalans convinguin amb les anàlisis i preceptes de VOX? Naturalment. Per això és cabdal de no ridiculitzar-los, sinó d’argumentar, pedagògicament, per què són errònies o equivocades les propostes que fan. I és precisament aquí, en aquesta feina dialèctica i didàctica, on, ja em perdonareu, em sembla que els dirigents dels nostres estimats partits del “consenso progre” van més fluixos.
Digueu-me il·lús. Gràcies. Digueu-me utòpic. També. Continuaré pensant que, ens faci por o ens faci gràcia el que expressa VOX, tant al Parlament com a les xarxes, mitjans de comunicació i esferes públiques en general, la resposta sempre hauria de ser la paraula, la diatriba, el combat intel·lectual. En definitiva: la raó. Si els qui ara tenim al capdavant no se senten capaços de discutir amb segons qui i de segons què –o no volen, com diuen ells, “rebaixar-s’hi”–, potser és que aleshores el problema no és pas estrictament de VOX, sinó nostre. Rumiem-hi.
