La setmana passada, el Tribunal Constitucional de Polònia va dictaminar que la constitució d’aquest país està per damunt del dret de la Unió Europea. D’aquesta manera, l’alt tribunal donava la raó al Govern polonès i considerava inconstitucional la primacia de les normes europees. Des de ja fa anys que Polònia, amb Hongria, s’està situant en uns llimbs polítics i judicials que converteixen aquests dos Estats en excepcions preocupants dins de la Unió Europea. Les amenaces de sancions i els correctius emesos des de les institucions europees no han servit, ni de bon tros, perquè ambdós governs actuen en conseqüència. Més aviat, tot el contrari. Hongria i Polònia semblen còmodes en el seu discurs de confrontació continuada contra Europa, tot i formar part de la Unió. I els seus líders polítics s’alimenten d’aquest relat que deixa els dos països al marge del respecte als drets fonamentals, de la democràcia i dels valors que representa Europa com cap altre territori arreu del món.
La temptació de plantar cara a Europa i tot el que representa no es limita, exclusivament, a Polònia i Hongria, per bé que són els exemples més mediàtics i més habituals. Tot i que de forma no declarada, la justícia espanyola també ha decidit fer el seu camí al marge de la justícia europea fins al punt de menysprear-la amb actuacions que contradiuen, de totes totes, el dret Europeu. S’ha vist, de manera ben evident, les darreres setmanes amb l’afer que ha afectat el president a l’exili Carles Puigdemont des que va viatjar a l’Alguer. Després que la mateixa justícia italiana determinara que no procedia cap persecució contra el també eurodiputat, el magistrat Pablo Llarena va insistir en l’entrega del president i va emetre dues euroordres més, idèntiques, contra els consellers a l’exili i també eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix prevaricar com “desviar-se del propi deure, mancar a l’obligació del càrrec que s’exerceix”. Pocs conceptes s’ajustarien tant a l’actuació del magistrat del Suprem.
No content amb això, Llarena va aprofitar l’episodi per carregar contra l’Advocacia de l’Estat, que va considerar que l’euroordre contra Puigdemont no estava activa. Aquell setge servia com a argument per confrontar, una vegada més, la justícia espanyola amb el Govern espanyol, fent evident que la justícia vol erigir-se com un element més d’oposició a l’executiu de Pedro Sánchez. Un paper que en cap cas li correspon. Mentrestant, la Fiscalia presenta recurs contra cada sentència desfavorable als seus interessos i arxiva causes com la que afecten el rei espanyol emèrit, Joan Carles I, en un clar exemple de parcialitat i d’intencionalitat política.
No és la primera vegada que la justícia espanyola actua en aquest sentit i amb aquesta poca traça. Des que es va iniciar la judicialització del procés català s’ha vist fins a quin punt la justícia espanyola camina en direcció totalment oposada a l’europea. És aquesta la raó per la qual encara hi ha exiliats independentistes –els qui no van marxar van ser processats per rebel·lió i condemnats per sedició, delictes que a Europa neguen– i la raó, també, per la qual Europa, molt previsiblement, anul·larà les sentències que afecten l’independentisme català. Davant això, la justícia espanyola no només no rectifica, sinó que es reafirma en les seues accions amb el suport explícit de polítics de dreta i extrema dreta que venen l’extradició de Puigdemont com a promesa electoral –cosa que també va fer Pedro Sánchez, per cert.
Les altes instàncies judicials espanyoles i els partits de dreta i extrema dreta semblen, cada vegada més, una mateixa cosa. Europa, per tant, no només té un problema amb Polònia i amb Hongria. Cal que, d’alguna manera, Europa actue per contenir aquesta tendència autàrquica, retrògrada i antidemocràtica que, si no s’atura, anirà a més.
