Hi ha qui és capaç de crear en el temps que dura un embús colossal en una ciutat contaminada i histèrica i qui n’és perseguit, assenyalat, entaforat en un pou o abandonat en una mansarda ronyosa i minúscula, en una estança ennegrida de fongs, en una cambra que la pluja travessa, que per únic paisatge té una paret de totxana i una ombra perpètua i que només s’arriba a escalfar cremant la pròpia obra. Destruint-la per no morir congelat i per crear de bell nou i per tornar a destruir. Hi ha qui ha sabut comptar síl·labes amb els dits retorçats de follia, d’humitat, de solitud abismal o de pena. Hi ha qui ha conduït el llenguatge fins a l’extrem del desig i qui ha trabucat el silenci per fer-lo cantar després que li hagin matat tot els seus. Hi ha qui ha edificat un tractat de noblesa mentre el tenien empresonat i li prohibien de saber que allà fora, al seu costat, el món s’enfonsava i la bellesa es podria. Hi ha qui amb la panxa buida ha pintat l’impossible o ha modelat la matèria per fer-ne un mosaic de veritats i un laberint d’intel·ligències. Hi ha qui ha trampejat la desesperació i ha compost una música que, així com explica el Butes de Pascal Quignard, ha precedit el naixement, la respiració, el crit, la mateixa possibilitat de parlar. Hi ha qui dóna la volta a la situació més feixuga i més gris de la civilització més absurda i qui així, evadint-se per dins des de dins la niciesa, utilitzant el caos com a força motora o transformant en rampell el tedi que trenca o la mandra que corca, aconsegueix de crear. Hi ha qui s’inventa l’impuls per crear mentre cuida un malalt que agonitza, es fa càrrec d’un estol de criatures tot sol i treballa com pot per pagar els rebuts d’un lloguer desorbitat i d’unes pujades violentes del preu de la llum. Hi ha qui arriba a crear sabent que no és més que mà d’obra, que una porció menyspreable d’un sistema salvatge que reparteix malament, que destrossa el planeta i els cossos i que fa recular la solidaritat i, amb ella, l’amor, i amb ell, la tendresa. Hi ha qui forada el vertigen sonat d’un feix de feines estalonant-se entre elles per poder sobreviure i hi ha qui té l’energia per enfrontar-se al monstre del temps, per mirar-lo directament a la cara i per amenaçar-lo dient-li que per res del món no permetrà que impedeixi, també, la possibilitat de crear. Hi ha qui dóna la benvinguda a la tristesa i qui, lluny d’embarrancar-s’hi, la converteix en llumí i en fa un art. Hi ha qui se’n surt per crear just després d’una hòstia sobtada, d’un abandonament mal paït o d’una llengua de lava que tot de cop s’ha empassat la barraca i l’hortet i l’esforç d’una vida. Hi ha qui ha creat entre bombes i qui ho ha fet en la misèria severa, immobilitzat en un llit, amb el cor triturat o en l’exili més cru.
La història va plena d’artistes que han surat la inclemència, d’artistes que del dolor i de la ràbia n’han fet una fona i d’artistes que, contra tot pronòstic, han superat tota mena d’esculls i han guanyat la batalla. D’artistes que no han necessitat coixins institucionals ni de benestar material ni de mans que et sostenen ni de rius de silenci que agombolen les ànimes ni de pau interior ni d’existència harmoniosa, sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà.
Diria, però, que la història sobretot en va buida, que molts s’han perdut pel camí, que crear segons com és bastant un miracle i que separar la inspiració i la destresa i la possibilitat de crear de la fam i del sostre i del valor del diner no és només massa fàcil i espantosament elitista: també és claudicar, també és desmemòria. Potser per això, com a mínim, i de nou amb Quignard, caldria deixar una cadira buida per a tots aquells que injustament han estat condemnats a l’ostracisme. I per totes aquelles obres ⎯potser algunes brillants⎯ que no han arribat a emergir.
