El proper diumenge 26 de setembre se celebraran eleccions a Alemanya. Seran els primers comicis, des del 2005, en què Angela Merkel no concorrerà com a candidata. Durant tot aquest període, i de manera inesperada –el seu perfil era ben desconegut quan va esdevenir candidata de la CDU–, Merkel s’ha erigit, sense cap mena de dubte, com la líder política d’una Europa que ha hagut de superar diverses crisis en quinze anys.
Amb llums i ombres, el mandat de Merkel ha generat tota mena de controvèrsies, però també de consensos. Ho explica perfectament el setmanari alemany Der Spiegel en aquest número que tenen a els seues mans. Merkel ha estat la protagonista d’una gestió un tant fosca durant la crisi econòmica del sud d’Europa, que va colpejar especialment Grècia, però també ha estat la principal responsable de la supervivència de l’euro o de desplegar les polítiques d’austeritat a Alemanya que han permès aquest país resistir, amb un nivell de benestar gens menyspreable, a la crisi financera del 2008. Quan tota Europa, especialment el sud –i molt concretament l’Estat espanyol–, pagava la factura dels deutes acumulats en infraestructures i xarxes funcionarials bastant poc profitoses, Alemanya tirava de recursos propis i esdevenia tot un exemple per als països del seu entorn. Les crítiques a les seues polítiques, sempre legítimes, no han pogut amagar aquests fets, que s’han reproduït durant la crisi de la covid-19.
Merkel també va ser capaç de deixar sense arguments els seus socis polítics europeus, entre ells el Partit Popular, quan el 2015 va decidir acollir al seu país els refugiats procedents de Síria, que fugien de la guerra en aquest país. Tot i el paper decebedor desenvolupat per Europa en aquesta crisi, Alemanya es va convertir en un dels Estats que més portes va obrir als nouvinguts mentre en altres països alguns polítics feien saltar les alarmes amb missatges falsos de populisme oportunista. L’acció de Merkel va servir per evidenciar fins a quin punt era possible la solidaritat entre pobles del món i com des de la dreta també es poden desenvolupar polítiques civilitzades en aquest sentit, encara que alguns vulguen intentar fer creure que això no és possible.
Cal no oblidar que Merkel va ser, també, responsable d’interposar un cordó sanitari contra l’AfD, el partit alemany d’extrema dreta, després d’un pacte a Turíngia que va desembocar en la investidura del candidat liberal Thomas Kemmerich amb els vots de la CDU i de l’AfD. Allò va generar una crisi que Merkel va haver de solucionar i que va acabar amb la progressió d’Annegret Kramp-Karrenbauer, qui havia estat designada sucessora de la cancellera al capdavant de la CDU. Després d’un creixement destacadíssim de l’AfD els darrers anys a Alemanya –afavorit per la dinàmica mundial en què l’extrema dreta s’ha fet forta– ara, en aquests propers comicis, no es contempla que aquest partit estiga entre els tres més votats al país. Potser això no és conseqüència directa del paper de Merkel, però segur que alguna cosa hi té a veure. Aquest comportament responsable es troba a faltar a l’Estat espanyol, on el centredreta del PP i Ciutadans –i en algunes ocasions fins i tot el PSOE– han emulat el discurs de Vox fins al punt de competir en radicalitat i situar la ultradreta en el centre polític, amb uns resultats polítics ben exitosos per al partit de Santiago Abascal.
Evidentment, Merkel també ha comès errors, però el cert és que ha sabut sostenir Europa en un dels períodes més complicats del continent en les darreres dècades. Costa pensar, tal com estan les coses, que algú li prenga el relleu amb garanties d’èxit. Ho diu l’exministre grec Ianis Varoufakis, amb qui Merkel va tindre una relació ben tensa, en aquesta mateixa revista: «em fa por que els seus successors em facen trobar-la a faltar».
