Soc del parer que hi ha un fil que lliga l’estupidesa sostinguda per Salvador Illa i l’exabrupte deixat anar per Ada Colau. Afegiu-hi la darrera de Fernando Aramburu: “A Catalunya s’estan fabricant éssers humans fallits”, en relació als independentistes. L’un ha dit que no exagerava gens si deia que els deu anys del procés han estat els pitjors de la Història de Catalunya en els últims 300. L’altre ha dit, en referència a un possible referèndum d’autodeterminació, que “la gent ja no està per ximpleries” (“tonteries”, literalment). El tercer, que instruïm la canalla en l’odi a Espanya.
És una pèrdua de temps voler-los contradir. D’altres ja ho han fet amb solvència. Però sobretot per l’obvietat tant de l’animalada històrica de l’un, com de la voluntat de provocar de l’altra i encara per la obcecació del tercer. En tot cas, només assenyalaré tres detalls. Que Illa afegís que ho deia “sense exagerar”, vol dir que era ben conscient de la barbaritat dita per afegir confusió en l’esperit d’ànimes càndides, que n’hi ha més que no ens pensem. Que Colau es referís a l’actitud de “la gent”, així en general, i no als catalans o als votants, assenyala una actitud de menyspreu cap al ciutadà que és tractat a l’engròs. I que Aramburu hagi utilitzat el cas d’un mort d’ETA per il·lustrar el seu “coneixement personal” de qui som, delata que políticament pensa amb els budells.
La meva opinió és que es tracta d’afirmacions que són conseqüència d’una única lògica. Formen part de l’intent de degradar tot el que ha estat el procés. Va de banalitzar de la repressió política del 1-O. I, en definitiva, es tracta de la voluntat de demonitzar l’aspiració independentista. No són, per tant, resultat de cap relliscada involuntària o d’un moment de descontrol enmig d’una discussió encesa. No són bertranades dites per persones simples. No: formen part d’aquest intent poc o molt desesperat de denigrar i humiliar l’aspiració d’una majoria catalans, indiferents a part. I no és cap casualitat que això es produeixi en un moment d’atordiment de l’independentisme. La situació actual recorda amb molta exactitud el període posterior a la desfeta política pel fracàs de la reforma de l’Estatut de 2006. Després d’aquell Estatut del que, segons Alfonso Guerra -president de la Comissió Constitucional del Congreso de Diputados-, no n’havia quedat res en relació al que havia presentat el Parlament de Catalunya, diversos representants destacats tant del PSOE i del PP com d’altres instàncies estatals, es van abraonar contra el catalanisme fins a l’extrem que els va fer nosa el mateix Pascual Maragall. Cal recordar aquell antic alcalde de A Coruña i ambaixador al Vaticà, Francisco Vázquez, que explicava que als nens que parlaven castellà al pati de l’escola se’ls marcava com s’havia fet als nens jueus amb una estrella?
Ara, es repeteix l’esquema. Si, quan l’independentisme es veia fort, Miquel Iceta havia arribat a dir -no fa pas tant- que una reclamació de referèndum sostinguda en el temps hauria de ser atesa, o si la mateixa Colau havia tingut el referèndum en el seu programa electoral, la deriva actual del PSC i dels Comuns delaten aquesta voluntat d’humiliació, per rematar-lo emocionalment i política ara que se sent feble. Perquè, què diferencia el “pensament” d’aquell Vázquez amb les últimes declaracions d’Aramburu sobre els nens catalans?
La veritat és que no em veig amb cor de fer cap pronòstic. Però sí que he sostingut en diverses ocasions que el canvi accelerat de xip mental a favor de la independència va tenir molt a veure amb aquelles intimidacions. Hi havia qui havia sostingut que una derrota de la reforma de l’Estatut produiria una desfeta moral irreparable entre els catalans. En canvi, la meva tesi és que, tot el contrari, la humiliació després de la derrota és allò que va provocar la reacció. I per recolzar-ho, he esmenat autors més que rellevants en l’estudi d’altres processos d’humiliació com Bertrand Badie, Dennis Smith i, sobretot, Evelin Lindner.
De manera que, qui ho sap, també podria ser que provocacions com les d’Illa, menyspreus com els de Colau o mentides insultants com les d’Aramburu tornessin a carregar els neulers dels catalans. I ja seria gros que fossin ells els que finalment eixamplessin la via a la independència! Gros, i paradoxal és clar, perquè al final resultaria que el nou desvetllament nacional no hauria vingut tant les apel·lacions a les polítiques socials progressistes i d’esquerres, sinó de l’abandonament i manca de respecte d’aquesta esquerra a l’autoestima nacional dels catalans. Potser cal repassar les tesis d’Isaiah Berlin sobre quines són les bases dels moviments socials que realment han triomfat al llarg de la història dels darrers segles.
