La crisi de l’Afganistan ha estat un fracàs del qual ningú no se’n fa càrrec. Tothom se’n lamenta, això sí, i tothom competeix per ser el primer a fer una piulada de condol. Però a l’hora de la veritat, Europa ha tornat a renunciar a un paper del qual no pot prescindir. El paper humanitari.
De moment, la Unió Europea s’ha limitat a «ajudar» els refugiats afganesos perquè puguen establir-se temporalment en els països veïns i evitar, així, les migracions «il·legals». Aquest no és, sinó, un argument per defugir d’una responsabilitat de la qual ja va abdicar l'any 2015 durant la crisi dels refugiats sirians. Només va ser Angela Merkel qui va obrir les portes d’Alemanya per donar una lliçó a una part de l’esquerra europea que havia fet de la cancellera el centre de les seues crítiques. També a bona part de la dreta, que es va quedar sense arguments davant aquella decisió.
Merkel ho va decidir sabent que l’Alternativa per Alemanya, la ultradreta d’aquest país, ho aprofitaria per millorar expectatives electorals amb discursos racistes, imprescindibles per a aquest espai. El 2017, de fet, l’AfD es va situar com a tercera força, la més votada després dels dos partits hegemònics alemanys. La cancellera va aguantar el colp. No està clar si el seu partit–sense ella al capdavant– ho podrà fer ara, atès que els socialdemòcrates tenen possibilitats de sorpasso el proper 26 de setembre. En canvi, la ultradreta es podria veure superada pels liberals i pels Verds, segons indiquen les enquestes. Si Merkel haguera renunciat als seus principis humanitaris en aquell moment, tal com li ho exigien, en part, des de dins del seu partit, potser la situació electoral actual seria molt més favorable als seus competidors de l’extrema dreta.
Renunciar als principis és del tot contradictori. Només cal constatar el fracàs del Partit Socialista Francès, amb Manuel Valls al capdavant, quan va mirar de competir amb l’extrema dreta assumint el seu relat i les seues accions. Avui, el PSF està desaparegut del mapa i Manuel Valls pidola per un nou càrrec polític després de la seua desfeta a Barcelona.
És evident que l’arribada de refugiats afganesos donaria arguments a l’extrema dreta per escampar discursos d’odi, però no té cap sentit que Europa se’n desentenga després d’haver fracassat, amb majúscules, a l’Afganistan. Justificar l’immobilisme amb arguments tan poc creïbles com el de la irresponsabilitat dels mateixos afganesos, presumptament impassibles davant l’avançament dels talibans –tal com va dir el president nord-americà Joe Biden–, evidencia fins a quin punt a Occident se li acaben les excuses per dissimular el seu naufragi.
La crònica de la ficció a l’Afganistan, tan ben explicada per la periodista Mònica Bernabé al seu llibre –un treball premonitori– i en aquest article al diari Ara, s’allarga amb un comportament que, lluny de l’autocrítica, tendeix a l’autodefensa i a l’autojustificació. I que es prolongarà al mateix ritme que es complicaran les coses a l’Afganistan mentre Europa, lluny d’assumir responsabilitats davant els problemes que els seus governs no han sabut solucionar, mira cap a un altre costat per alimentar l’escepticisme dels descreguts. El mateix escepticisme que els darrers anys ha estat munició per a aquells que no volen Europa pel simple fet que no volen viure dins d’un sistema que respecte els drets d’aquells que consideren diferents.
La renúncia d’Europa al seu paper, als seus principis, té aquestes conseqüències. Semblava que els eurobons de la COVID eren l’evidència d’haver après aquesta lliçó. Però amb la indiferència davant els refugiats afganesos, no és descartable pensar que aquella reacció no representava un canvi de cicle, sinó un miratge. Fa feredat pensar-ho, i en farà encara més si així s’acaba constatant.
