Una altra vegada, l’Afganistan veu com s’ensorren les esperances davant d’una oportunitat única per construir un règim democràtic on cada força poguera demostrar quin percentatge de població representa. Els talibans
—la força democràtica dels quals és desconeguda— han aprofitat la marxa de l’exèrcit dels EUA per poder conquerir a plaer tot el territori, d’una banda a l’altra i sense resistència (perquè l’exèrcit afganès ha optat per no oposar-s’hi i evitar el bany de sang).
Els talibans del segle XXI han decidit mostrar la seva cara més indulgent en les primeres hores al poder i han afirmat que “deixaran a les dones treballar, fonamentalment en el sector de l’educació i la salut” i sempre “dins del marc de la llei islàmica”. “Fonamentalment” pot voler dir “només” en l’educació i la salut, i el marc de la llei islàmica pot ser la intolerant lectura que els talibans fan de la xaria a casa seva, i que ja van demostrar del 1996 al 2001 en aquest estat, quan el burka va passar a ser obligatori per a totes les dones.
Pocs experts en l’Afganistan donen credibilitat a aquestes promeses dels talibans d’obertura. La majoria els interpreten com una façana per a tenir reconeixement internacional i no guanyar-se ràpidament enemics radicals mentre a nivell intern desenvolupen la seva versió més retrògrada de la religió.
De fet, mentre els portaveus mediàtics dels talibans van enviant missatges tranquil·litzadors, per tot l’Afganistan s’estan reprimint manifestacions i protestes antitalibans amb càstigs tan moderns com fuetejar els que protesten amb la cadena d’una bicicleta.
La història de l’Afganistan és un exemple trist de com les potències internacionals són molt hàbils a l’hora de conquerir un territori estratègic territorialment i ric en recursos però són incapaces de consolidar un sistema de progrés i igualtat. No ho va aconseguir el Regne Unit, que hi va ser bona part del segle XIX; no ho va aconseguir la Unió Soviètica que, a pesar de dur a terme una invasió exprés, no va aconseguir mai estendre un sistema que ja s’estava descomponent; i no ho han aconseguit els EUA i d’altres forces occidentals, que han controlat el país des de 2001. Finalment, l’inconscient Donald Trump va planificar una retirada que ha deixat l’Afganistan en mans dels talibans. (Cal recordar de nou que diversos grups extremistes religiosos afganesos —com el que en el seu moment liderava Bin Laden— van ser alimentats pels EUA per lluitar contra l’ocupació russa en els anys vuitanta.)
Aquests fracassos d’anglesos, russos i americans no demostren res negatiu sobre la població afganesa, que lògicament s’oposa a suportar la pressió colonial i la tutela de potències estrangeres. És més, la història de l’Afganistan [llegiu el tema de portada d’aquesta setmana] demostra que ha patit molt per la seva condició de territori estratègic en el tauler de joc de la regió, però, quan ha tingut al capdavant polítics aperturistes (com Amanullah Khan o Mohammad Zahir Sha), el país ha progressat durant períodes que han arribat, en el segon cas, fins a quaranta anys, i han assolit constitucions que garantien els drets i les llibertats de les dones com en qualsevol societat avançada.
Ara, la tornada dels talibans frustra novament una possibilitat d’avançar i podria condemnar l’Afganistan al que els experts anomenen una guerra per delegació, com a Síria. Esperem que no siga el cas.
