Els incendis, una altra vegada. La situació es repeteix pràcticament cada estiu; cada vegada hi ha menys estius sense incendis i ni les polítiques a curt termini ni les polítiques a mitjà o llarg termini són prou valentes per allunyar-nos del foc sense entrar a les brases.
El sistema econòmic no només no premia els agents que poden minimitzar els riscos d’incendis sinó que els castiga i afebleix. El missatge que han rebut durant molts anys els llauradors i ramaders locals, els que treballen al costat dels boscos, és que només sobreviuran si s’adapten a les explotacions intensives, amb rendiments màxims de productivitat i engreix ràpid. El mateix sistema que en el passat ha provocat crisis com les de les dioxines dels pollastres, una crisi alimentària i del sector avícola per culpa de la contaminació de pinsos amb dioxines.
Aquesta filosofia econòmica intensiva que confon els agricultors i els ramaders va en contra de l’expertesa dels pagesos que es cuiden dels boscos que circumden els camps de conreu.
Si els boscos s’abandonen, si no es trepitgen, si no es netegen periòdicament, els incendis són més probables i més intensos -i més perillosos per als bombers que se n’han d’encarregar de l’extinció.
No serveix de res que a l’estiu es facin campanyes institucionals dient que “els focs s’apaguen a l’hivern” si l’hivern anterior no s’han fet veritables campanyes de neteja de sotabosc. Serveix de molt que els pagesos, ara, amb risc d’incendi seguen els seus camps per evitar-ne la propagació, però és més útil que els treballadors del camp puguin efectivament treballar el bosc abans. I recordar que l’explotació del bosc pot ser també la manera de salvar-lo d’aquests incendis que vindran.
Perquè en vindran més. Cada nou informe sobre el canvi climàtic que es fa públic -i aquestes últimes setmanes se n’ha divulgat un de ben preocupant- confirma que les temperatures globals pugen. I això vol dir que l’escalfament afectarà tot el planeta, però també, i especialment, que el clima mediterrani es farà més radical. És a dir que les característiques del nostre clima -l’alternança d’anys de sequeres amb d’altres de pluges torrencials- s’extremaran. Els períodes de sequera seran més llargs i intensos i els episodis de ponentades amb aiguats intensos seran més freqüents i tindran pitjors conseqüències. A llarg termini, aquest clima no només afavoreix els incendis sinó que es combina, també amb els incendis, per provocar la desertització.
I aquí és on han fallat també les polítiques a mitjà i llarg termini, perquè les alertes sobre el canvi climàtic no són de fa dos dies. Els més escèptics sempre van ser els sectors econòmics que produïen gasos hivernacle i CO2 i encara ara pressionen els estats perquè no es comprometin en la reducció d’aquests residus. La conseqüència és l’esperada: tota la Mediterrània en flames, des de Turquia fins a Algèria. I el mateix ha passat en els últims anys en d’altres zones del planeta on les característiques climàtiques són tan semblants a les nostres que al seu clima se l’anomena també mediterrani: Austràlia, Califòrnia o Xile.
El foc truca a la porta i ja és, alhora, una conseqüència i una alerta del canvi climàtic que no s’aturarà fins que es prenguin mesures serioses, i coherents: a nivell planetari, és clar, però també començant per casa nostra i els nostres fums.
