Dijous passat, el Futbol Club Barcelona va anunciar, de manera sobtada i inesperada, que Leo Messi no continuaria al club. La notícia va caure com una gerra d’aigua freda sobre el país i el món sencer, atès que és inconcebible la desvinculació entre el millor futbolista de la història i el club que l’ha fet gran. I és que cal recordar que si bé el Barça ha guanyat quatre de les seues cinc Champions amb Messi com a davanter –entre 2006 i 2015, la dècada daurada del club, una etapa mai viscuda per cap altre equip de futbol–, el Futbol Club Barcelona també ha fet possible que Messi esdevinga un futbolista incomparable. El seguiment mèdic exhaustiu per resoldre els problemes del jugador l’han convertit en tota una referència de l’esport mundial. La relació Barça-Messi, per tant, ha estat exemplar, perquè tots dos s’han fet grans mútuament, i més encara en una època en què no és gens habitual que una estrella del futbol es mantinga, durant quasi tota la seua trajectòria en actiu, en un mateix club.
Però aquest desenllaç que ningú no desitjava s’ha produït, exclusivament, per culpa d’una mala gestió de l’anterior directiva del Barça, presidida per Josep Maria Bartomeu. L’expresident té el mèrit d’haver aconseguit que Messi anunciara, l’estiu passat, el seu desig d’abandonar el club en què s’havia criat, tot just vint anys després d’haver iniciat la seua trajectòria a la capital catalana. Aquell començament es va segellar amb una signatura improvisada al tovalló d’un restaurant, que va servir per incorporar Messi a les categories inferiors del Barça. Un origen humil que ha anat transformant-se, a poc a poc, en llegenda. Malauradament, l’arribada de Bartomeu al club i la seua pèssima gestió humana van distanciar Messi del club, maltractat per l’arrogància de la directiva i per les jugades brutes, descobertes entre altres pel periodista Adrià Soldevila, per expulsar Messi del club a còpia de crear mala maror sobre l’astre argentí entre l’opinió pública a través d’accions en xarxes socials finançades pel mateix club.
A aquesta desastrosa gestió humana de la directiva de Bartomeu cal sumar, també, una gestió econòmica nefasta. De fet, la tornada de Joan Laporta a la presidència del Barça havia reconduït la situació personal amb Leo Messi, qui estava a punt de renovar tot i abaixar-se el sou per contribuir a la recuperació econòmica del club. Però els contractes generats per l’anterior directiva han fet que la massa salarial del Barça represente un 110% dels seus ingressos, cosa que xoca amb els límits establerts per la Lliga espanyola, que també té la seua responsabilitat en aquest afer. Límits que podrien ser més flexibles si del que es tracta és que el millor jugador de la història es retire disputant aquesta competició i que no han volgut flexibilitzar.
El desenllaç de tot plegat és que la directiva anterior va haver de deixar el club després d’una moció de censura promoguda pels socis que mai no van imaginar que prosperaria, i que l’herència que han regalat és la d’un Barça endeutat per damunt de tots els límits imaginables. Un Barça que haurà d’enfrontar un període de transició més llarg del que semblava i que tindrà en front vertaders clubs-estat arreu d’Europa que lideraran el futbol a còpia d’inversions il·limitades.
Però les crisis també representen oportunitats. I en el futbol d’elit la bombolla ha crescut més del que convenia, l’esport s’ha allunyat de la realitat i potser ara és el moment d’assumir que es pot tornar enrere, que cal incentivar la Masia i que s’ha d’acabar amb l’etapa de fitxatges i sous desorbitats. Si alguna cosa va demostrar el Barça és que es pot ser el millor club del món sense ser el més ric. Ara pot tornar a demostrar-ho, perquè en té les condicions.
