Probablement, el desenllaç del culebrot d’aquest estiu d’en Joel Joan serà molt semblant al que li passa al protagonista de la pel·lícula Place publique de Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui, encarnat pel mateix Bacri. L’actor francès hi representa un veterà i famós presentador de televisió gal en hores baixes anomenat Castro, qui, després d’una llarga i exitosa carrera, s’encarrega d’animar un programa comercial amb una audiència cada cop més pobra. Malcarat, cregut, presumptuós, àcid i cínic, Castro sintetitza els valors del típic boomerseixanta-vuitaire triomfador, amb un compte corrent desbordant, desencisat per la hipocresia d’una esquerra europea que, com bé sabem, cada cop és més estètica.
Com si es tractés d’una tragèdia grega, el film es manté escrupolosament fidel a les tres unitats aristotèliques d’acció, temps i espai: tot plegat s’esdevé durant un vespre en un casalot als afores de París, on la directora de producció de Castro hi organitza una festa cremaillère. Durant la vetllada, la productora rep una telefonada del cap de la cadena que li anuncia la voluntat de renovar un any més el contracte a condició de substituir el vell Castro –segons ell massa vist, antic i passat de moda– per un presentador més jove, dinàmic i modern. A les acaballes de la soirée, endut per la ràbia, l’orgull ferit i l’alcohol –barrejat amb d’altres substàncies més farinoses–, el nostre Quixot s’encara agressivament amb un jove youtuber de fama recent, a qui acusa de superficial, idiota i inculte –tres adjectius, si bé ben escaients per al jovencell en qüestió, també fàcilment atribuïbles al producte televisiu que ell mateix ofereix–, sense adonar-se que algú altre els enregistra amb un telèfon mòbil. Automàticament, el vídeo de la baralla és publicat a les xarxes socials, que, com no podia ser d’una altra manera en l’era de la xafarderia per streaming que ens ha tocat viure, adquireix unes quotes d’audiència colossals en un temps rècord. De cop i volta, gràcies al filmet de l’esbatussada, Castro recupera tota la popularitat que havia anat perdent al llarg dels anys. El capitost de la cadena torna a telefonar a la productora per esmenar el que havia ordenat hores enrere: en Castro havia de continuar presentant el programa. Miracle! El vell presentador ja no era cap relíquia televisiva sinó una veritable estrella consolidada, estimada per la gent precisament per la seva autenticitat.
Si comparo la Place publique amb en Joel Joan és perquè tinc el convenciment que, afortunadament, el resultat final del viacrucis que pateix l’actor català aquestes darreres setmanes també acabarà essent positiu per a ell. En els darrers dies, Joan, que recordem que l’únic delicte que ha comès ha estat de publicar a les xarxes socials un vídeo provocador, on se’l veu visiblement begut i content dalt d’una barca enmig de la mar, ha estat el centre de la diana del puritanisme català i espanyol, primer, i de la censura pepera badalonina, després –que, de fet, no deixa de ser una expressió més del puritanisme hispanocatalà. Si, arran de les crítiques del vídeo de la moderna catalanor, el creador de Porca misèria va tenir l’habilitat de respondre-hi amb un vídeo autoparòdic que a tots ens hauria de fer reflexionar; després de l’anul·lació de l’Ajuntament de Badalona de l’obra El gran comediant prevista al teatre de la ciutat -que finalment ha quedat en no res perquè l'oposició ha fet que l'obra es representi-, el crack d’en Joel Joan ha aconseguit que la majoria del país se solidaritzi amb ell i, fins i tot, que encara més espectadors vulguin veure la seva nova creació. Com passa amb en Castro a la Place Publique, al capdavall la majoria de ciutadans d’aquest país sabem valorar, per damunt de tot, l’autenticitat sense manies de gent valenta com en Joel, que, amb totes les imperfeccions que es vulgui, aposta per viure desacomplexadament i en llibertat. Cert, tots sabem que aquesta actitud li ha tancat força portes professionals al llarg de la seva trajectòria, com ell mateix ha expressat i reconegut en diverses ocasions. Però és precisament també aquesta actitud coratjosa, artísticament honesta i combativa el que l’ha convertit, probablement, en el millor creador audiovisual i dramaturg català dels darrers temps. La conclusió que en podem treure, doncs, és que ser autèntic costa. Costa molt, i de vegades fins i tot pot semblar que costa car. Però, a la fi, companys, ser autèntic sempre surt a compte. Sigui en l’àmbit que sigui, no afluixeu, joels del món.
