El diumenge dia 25 de juliol va faltar a Lisboa el militar portuguès Otelo Saraiva de Carvalho. Es tracta d’un dels grans protagonistes de la Revolució dels Clavells, que es va produir el 25 d’abril –una data molt significativa al País Valencià, però en el sentit contrari– de 1974, el dia que els portuguesos van recuperar les llibertats democràtiques.
Es parla, i molt, de les mancances amb què es va fer la Transició espanyola. Per bé que l’establishment polític estatal sempre ha reivindicat aquest període com a exemplar, el cert és que la Transició va deixar centenars de morts al darrere. Assassinats que, per descomptat, tenien un motiu clarament polític. Des de Gustau Muñoz, de les joventuts del Partit Comunista, assassinat per la policia espanyola durant la Diada catalana de 1978 quan tenia només 16 anys, fins Miquel Grau, d’Alacant, mort després que un militant de Fuerza Nueva li llançara una rajola des de sa casa mentre Grau penjava cartells convocant a la Diada valenciana del 9 d’octubre del 1977. Des de Germán Rodríguez, assassinat a Pamplona per la policia el 1978 fins Manuel García Caparrós, jove militant andalusista mort en una manifestació el desembre del 1977, passant per la matança dels advocats d’Atocha a Madrid.
La llista d’assassinats supera el mig miler, i molts d’ells mai no s’han resolt per tal de protegir els mateixos qui els van perpetrar. La transició portuguesa va tindre les seues imperfeccions, però és curiós que l’Estat espanyol reivindique l’exemplaritat del seu trànsit per abandonar la dictadura i pocs coneguen l’episodi portuguès, que es va produir un any i mig abans que el dictador Francisco Franco morira al llit.
Portugal és un país que va recuperar la seua independència el 1640, quan la Monarquia Hispànica va preferir concentrar els seus esforços a retindre, per la força, el territori català. Ja a la segona meitat del segle XX, la inestabilitat política de Portugal era evident. Es tractava d’un país cada vegada més marginat del context europeu pel manteniment de la dictadura i per una guerra colonial allargada pel règim, entestat a exhibir potència militar a l’exterior com un tret característic del país. Aquesta obsolescència política va motivar bona part de l’exèrcit a acabar amb la dictadura per establir la democràcia en aquell país. El Moviment das Forças Armadas (MFA) agrupava la part de l’exèrcit partidari de promoure aquest canvi. L’operació per fer-ho possible, després d’alguns intents fallits, es va donar el 25 d’abril de 1974, quan Otelo Saraiva de Carvalho, recentment desaparegut, va coordinar els moviments militars per prendre els punts estratègics del país i l’exèrcit va obeir les ordres de l’MFA. Finalment, tot culminaria amb un clam d’entusiasme popular per celebrar l’èxit d’aquella operació, especialment visible en la Marxa de Lisboa. Els membres del Govern de la dictadura van partir a l’exili del Brasil, on hi havia instaurada una dictadura militar.
La història regala episodis que, des de la perspectiva espanyola, són una gran contradicció: un grup nombrós de militars promovent la democràcia per fer caure un règim dictatorial. Tot el contrari que a l’Estat espanyol, on els militars, tot i haver d’empassar-se el canvi de règim, sempre van voler deixar clar que el seu poder no decauria. I bé que ho van demostrar a còpia de morts i d’impunitat. Des d’aquell moment, amb les dificultats de qualsevol altre país europeu, Portugal ha desenvolupat el seu sistema democràtic amb la particularitat de no comptar amb tensions nacionals al si del país des de la fi de les guerres colonials a l’Àfrica. La Revolució dels Clavells, precisament, va acabar amb aquells conflictes, atès que l’MFA va haver de reconèixer la independència de les colònies. Otelo Saraiva de Carvalho, amb tot un país al darrere, ho va fer possible.
