La proposta la vaig sentir a Carles Puigdemont en l’acte del Consell per la República celebrat a finals de juliol a la Catalunya Nord, explicant el que hauria de ser el comportament polític natural de les persones demòcrates. Amb els tres verbs reivindicava els fets d’octubre del 2017 a Catalunya, però també establia unes normes bàsiques per la República i el Consell. Tanmateix, malgrat la senzillesa i coherència de la proposta, ens hem adonat, a cops, de la subversió que conté. En un estat de veritats absolutes i codis penals esbiaixats, preguntar pot traduir-se, massa sovint, en presó o exili, mentre que escoltar, en una societat de savis sota paraula d’honor, pot interpretar-se com un signe de debilitat malaltissa. I en l’acció d’obeir s’hi pot trobar al mateix temps, i sobre tot en estats de democràcia dèbil i intermitent, la necessària desobediència que fa canviar de bàndol a la por. D’això en saben molt els primers insubmisos i, des de fa segles, moltes dones, des d'Antígona ençà, quan s’empoderen i guanyen en fermesa posant per davant l’afecte, l’amor, l’empatia, el sentit del deure i la lluita pels seus drets, a la llei –i a la llei de lleis– escrita sobre pedra, en caràcters bàrbars.
L’ordre en què es converteixen en acció els dos primers verbs pot canviar: a vegades és millor escoltar abans de preguntar, sobretot si així s’acaba preguntant millor. El tercer verb, en canvi, no ha de permetre ni interpretacions ni dispenses conjunturals. Obeir implica, de forma indefugible, explicitar a qui s’obeeix, per saber de l’ètica i la moral de l’obedient… i a vegades convé no amagar perquè s’obeeix, sobretot si es tracta d’obediències inesperades, ja que les servituds condicionen, s’emmascaren, o s’amaguen.
La manera com ho recordava el president Puigdemont a la Catalunya Nord ens portava a la memòria les millors lliçons apreses un 25 d’abril a Portugal i un 1 d’octubre a Catalunya. S’obeeix al poble, que és el que “més ordena”, i aquest fet no és de mesells, ni confortable. És un fet que s’escriu en majúscules i dempeus en una pàgina de dignitat de la història del propi país. Un exemple de sobirania guanyada, mai atorgada com la caritat als pobres pidolaires, que traspassa fronteres i encén una llum de guia per a tants pobles del món que volen ser, com deia Espriu a Indesinenter, “el seu únic senyor”.
Tot això avui ho escric també en memòria d’Otelo Saraiva de Carvalho, mort el darrer cap de setmana als 84 anys, que va ser un membre important de la comissió coordinadora del MFA on les decisions es prenien en col·lectiu, per majoria. Cadascú hi aportava el millor que podia i sabia, també per aconseguir el programa polític del Moviment de les Forces Armadas (MFA), que va anar molt més enllà de posar fi a les guerres colonials, guanyant la mà als partidaris del general Spinola, que havia escrit el llibre Portugal e o Futuro i va presidir el Primer Govern Provisional. Otelo Saraiva de Carvalho, molt més a l’esquerra que els spinolistes, va ser el responsable de la planificació estratègica pel derrocament del règim de Salazar i, amb l’èxit del 25 d’abril, va demostrar la seva vàlua com a cap d’operacions. Però perquè fins i tot avui els punts fonamentals del Programa del MFA es mantinguin, calien molts més cervells, molta més experiència, entrega i valentia. I varen ser imprescindibles els intents anteriors, fallits (però que varen reeixir, com una llavor de llibertat, el 25 d’Abril) per aconseguir la democràcia a Portugal. I va ser imprescindible la determinació de la gent i la defensa que en va fer de la Revolució des del mateix 25 d’abril.
Ve a tomb recordar aquestes gestes de dignitat molt plural i compartida quan mitjans de comunicació importants donaven la notícia de la mort de Saraiva de Carvalho i semblaven anunciar també que havia mort l’esperit de la Revolució dels Clavells. Aquesta és una vella maniobra de la reacció, que pot provenir de la mala fe, o imitar-se per ignorància. Però, en qualsevol cas, en personalitzar una gran gesta col·lectiva en un home que acaba de morir, es vol enterrar amb ell la Revolució. I nosaltres no ho hauríem de permetre. La gent de Catalunya hauríem d’haver après molt més del 25 d’Abril de Portugal i entendre, per ser coherents, com Saraiva de Carvalho l’Abril de 1974 i la immersa majoria del MFA, que cap rescat democràtic d’un poble cau com fruita madura ni s’aconsegueix en cap taula de negociació si els clavells d’una autodeterminació pacífica, però tossudament alçada, no es fan protagonistes dels carrers i fan callar la repressió.
A Portugal, l’MFA va saber preguntar i obeir. I «Grândola, Vila Morena» es va escoltar a tot el país donant la gran consigna que no morirà mai si no desapareix del món la democràcia: “o povo é quem mais ordena” seguirà sent una idea i una fita a aconseguir per fer i ser. Mentre hi hagi gent que surt al carrer, pacífica i organitzada, per lluitar i ser qui és, i que es nega a tornar a casa.
