El Govern espanyol ha aprovat una nova Llei de Memòria Històrica, amb la vocació d’ampliar la que es va aprovar el 2007 amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. Malauradament, i tal com sol passar amb les lleis impulsades des de l’Estat quan governa l’esquerra, hi ha una manca de valentia evident a l’hora d’aprovar aquesta llei que fa que les entitats que lluiten per mantenir viva la memòria històrica no n’estiguen del tot satisfetes.
La llei planteja, com a mesura estrella, o si més no mediàtica, una altra exhumació del Valle de los Caídos: la del cos del fundador i líder de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera. Una decisió necessària, però que no té entitat suficient com per ser la més transcendent de la llei. Sobta, per exemple, que Félix Bolaños, nou ministre de Presidència i home fort de l’executiu de Pedro Sánchez –substitueix, ni més ni menys, que a Carmen Calvo–, plantege tot un seguit de reparacions simbòliques relacionades amb la condemna legal del colp franquista de juliol de 1936 i la deslegitimació, també legal, dels tribunals d’excepció i la nul·litat de les sentències. En canvi, aquestes mesures, importants, no van acompanyades d’una reparació econòmica de les víctimes, ni es compensaran les confiscacions ni tota la repressió patrimonial que van patir els derrotats pel bàndol que es va rebel·lar contra el sistema democràtic republicà.
No s’entén, tampoc, si no és des de l’àmbit estrictament simbòlic, i per tant prou ineficaç, la creació d’una fiscalia per investigar tots els crims comesos per les instàncies oficials de la dictadura entre l’inici de la guerra i el 1978, any en què es va aprovar l’actual Constitució espanyola. Fonamentalment, no s’entén perquè aquests crims es van produir fa tants anys que ja han prescrit en la gran majoria dels casos, i la gran major part dels seus autors, o quasi la seua totalitat, han mort.
Alhora, la proposta d’il·legalitzar fundacions que exalten la dictadura, com ara la que duu el nom del dictador Francisco Franco, pot topar amb l’aturada dels jutges, que en reiterades ocasions han relacionat el suport públic i la reivindicació de la dictadura amb la llibertat d’expressió. No cal dir que la cúpula judicial de l’Estat espanyol, si manté la seua tònica habitual, es mostrarà ben hostil contra aquesta mesura que, en definitiva, depèn del seu vistiplau perquè siga efectiva.
I contra tot això, què ha fet la dreta espanyola? Lluny de callar i passar per alt aquesta llei, tenint en compte la seua feblesa, han aprofitat l’oportunitat per implantar el seu relat i anunciar la seua derogació una vegada tornen a la Moncloa. Ho han dit clarament des del Partit Popular, que fins i tot s’han atrevit a justificar, una vegada més, el colp del 1936. Una reacció visceral, que amaga les vergonyes antidemocràtiques d’aquest sector amb argumentacions barroeres que parlen dels crims comesos en ambdós bàndols i obliden, intencionadament, que uns lluitaven per la democràcia i els altres per acabar amb aquest sistema.
Si el Govern espanyol haguera sigut valent, la dreta hauria reaccionat de manera distinta? La resposta és no: hauria respost exactament igual. I aleshores, per què el Govern espanyol no ha volgut anar més enllà del simbolisme? Per què, una vegada més, han desaprofitat una oportunitat?
