L’evolució de la política fa pensar, sovint, que hi ha episodis ja superats, triomfs consolidats i retrocessos impossibles. En canvi, no són pocs els exemples –de fet són constants en la història– de reculades, polítiques i socials, forçades pels moviments reaccionaris a còpia de demagògies, imposicions o les dues coses alhora.
L’assassinat de Samuel Luiz a Galícia el passat 1 de juliol ha obert un debat que estava soterrat, però que hi era. Les lleis per garantir el matrimoni homosexual van ser aprovades durant la primera dècada d’aquest segle amb ferotge oposició de la dreta espanyola, llavors concentrada íntegrament en el Partit Popular, que va arribar a presentar-hi recursos als alts tribunals, emparant-se en l’argument que un matrimoni homosexual mai no podia ser considerat matrimoni. Les raons presumptament religioses d’aquest discurs pretenien amagar, sense èxit, el rerefons homòfob de la seua posició. Pocs anys més tard, el Partit Popular se sumaria, sense cap mena de dilema i per mer interès electoral, a les manifestacions de l’orgull LGTBI+, celebrades arreu del món a finals de juny, coincidint amb l’aniversari de la protesta en resposta a l’actuació policial al bar Stonewall de Nova York el 1969, quan l’enèsim capítol de persecució contra la comunitat LGTBI+ va topar amb una rèplica admirable per part de la ciutadania.
Però l’homofòbia mai no ha desaparegut de la nostra societat. Prova n’és que alguns volen desvincular l’assassinat de Samuel Luiz d’aquesta actitud d’odi. De la mateixa manera que deslliguen els assassinats de les dones per part dels seus marits del masclisme. De la mateixa manera, també, que relacionen qualsevol crim amb immigració. O de la mateixa manera que relacionen la protecció de les llengües no castellanes amb agressions contra els seus drets.
Evidentment, hi ha un pòsit important d’homofòbia a la societat occidental. En uns països és més visible que en d’altres: les manifestacions contra la comunitat LGTBI+ que s’han viscut a Estats com ara Hongria, Polònia o Geòrgia fan feredat. Especialment al primer país, on tot un Govern es dedica a perseguir les persones no heterosexuals. Però cal recordar que aquesta actitud no agafa lluny l’Estat espanyol, on hi ha un discurs ben consolidat i ben fructífer que criminalitza qualsevol ensenyament escolar adreçat a normalitzar les diferències entre les distintes tendències sexuals, o a naturalitzar el fet que una persona no se senta identificada amb el cos amb què ha nascut. No és casualitat tampoc que cada argument i cada manifestació en contra de la igualtat de les persones vaja acompanyada sempre de la defensa aferrissada del nacionalisme espanyol. Només cal veure com s’han exhibit banderes d’Espanya amb actitud violenta contra manifestants LGTBI+ en les últimes celebracions de l’orgull. Una actitud que contrasta i molt amb la del centre-dreta alemany, on la cancellera Angela Merkel ha demostrat que es pot ser conservador i condemnar l’LGTBI-fòbia en comptes de promoure-la.
Preocupa la capacitat que els reaccionaris tenen per fer convincent el seu discurs contra la diferència. I inquieta el fet que aquest relat, com el de l’extrema dreta, és mundial, i per tant té una gran capacitat d’eficàcia. Per tot això, i tal com ha dit més d’una persona aquests dies, aquests crims, que són polítics, també s’han de polititzar. Les agressions, els assassinats d’aquest tipus, no es poden desvincular del context mundial que les incita o les disculpa. És això, precisament, el que volen els mateixos que es neguen a viure en una societat en què les diferències de sexe, de gènere, de llengua, de nacionalitat, de color de pell, etc. no siguen tingudes en compte perquè el seu predomini, el de l’home blanc i heterosexual, no siga mai qüestionat i continue gaudint d’una hegemonia que se sosté, precisament, gràcies a aquestes discriminacions.
