Qui no té cap problema no necessita cap solució. Per això es tan difícil vendre solucions a qui no creu tenir cap problemes. Pedro Sánchez ha venut els indults als presos polítics catalans com la solució a un problema polític. I òbviament la dreta espanyola no li ha comprat, perquè creu que Espanya no en té cap, de problema polític. Per a ells, la qüestió catalana és per a Espanya un problema d’ordre públic que se soluciona amb garrotades i presons. En tot cas els qui tenen un problema són els catalans que han enfollit i demanen un impossible metafísic (i en aquest cas la solució és que se’ls passi la follia). Si no hi ha problema, els indults no són una solució sinó una manobra de Sánchez per conservar el poder. I l’esquerra espanyola, amb Pedro Sánchez al davant? Sí que s’adona que Espanya té un problema polític. Però diria que el té mal diagnosticat. I si no entens quin problema tens, no trobes la solució que hi quadri. Si no diagnostiques bé la malaltia, difícilment l’encertaràs amb el tractament.
Més d’una vegada, operacions polítiques ben intencionades que oferien solucions han fracassat perquè l’altra part creia que no hi havia cap problema a solucionar. El president Maragall va concebre un nou Estatut com una solució al problema català i espanyol, però se’l van carregar perquè els portava una solució a un problema que no tenien (o no sabien que tenien). El president Montilla va alertar que la desafecció d’una part important de l’opinió pública catalana era un problema polític per a Espanya, però no li van fer cas i van creure que era només una qüestió de propaganda. El president Pujol va creure que era possible consolidar la personalitat nacional de Catalunya dins d’una Espanya comprensiva, però van pensar que el problema era ell, que havia fet que això de Catalunya esdevingués massa gros a base d’omplir el seu cove de peix, i van voler dinamitar l’invent. Els qui no creuen tenir cap problema no escolten als qui els porten solucions, perquè no creuen necessitar-les.
Però Espanya té un problema. La resposta immobilista i repressiva a la qüestió catalana ha desfigurat la democràcia espanyola o ha demostrat quins eren els seus límits. I això té un cost. Un d’intern, claríssim: ha complicat la governabilitat de l’estat, que no acaba de trobar fórmules estables i sòlides des de fa uns anys. L’ha crispat i l’ha enlletgit. I ha fet molt mal a la imatge exterior d’Espanya, com a democràcia. Això és un problema real, tangible. Que té efectes. Es poden menysprear i ridiculitzar els informes del Consell d’Europa. Però la mala reputació és cara. Fa perdre pes i influència. I en una política i una economia globalitzades, passa factura. Aquest problema polític l’ha entès una part de l’esquerra espanyola, mentre la dreta el nega.
Però més enllà d’aquest problema conjuntural, hi ha un problema polític més de fons, que la dreta també nega i l’esquerra no ha estat capaç de diagnosticar. Tots els projectes de modernització d’Espanya han fracassat històricament perquè Espanya ha escollit un model de modernitat a la francesa. Jacobí, diguem-ne. Uniformitat i centralisme. Motlle nacional únic. Però les realitats peninsulars són més potents i arrelades fins i tot que les que hi havia a França, i la dentadura de l’Estat espanyol (menys poderosa que la francès) no ha estat capaç de mastegar aquestes realitats diverses preexistents, que eren un ós dur de rosegar. En alguns moments i en alguns casos pot semblar que ha triomfat, aquesta operació d’homogeneïtzació. Però la realitat és tossuda. I cadascuna a la seva manera aquestes identitats subsisteixen i volen subsistir. Si Espanya no resol la qüestió que anomenen territorial (i que en el fons és la qüestió de la seva plurinacionalitat), no resoldrà bé la seva incorporació a la modernitat democràtica. Sempre necessitarà actituds autoritàries i allunyades de la cultura democràtica per homogeneïtzar allò que ni és homogeni ni ho vol ser. Portem més de dos segles així. I l’Espanya realment existent (no la imaginada o la somiada), l’Espanya uniformista de matriu castellana, a imitació de França, no ha sabut o no ha volgut solucionar-ho mai. La dreta, perquè no creu que hi hagi problema. L’esquerra, perquè no ha diagnosticat quina és l’arrel del problema que intueix. I així els va i així ens va a tots. Ara, per a la dreta, els indults són una medecina amarga que s’obliga a prendre a una Espanya perfectament sana. I mirant cap a l‘esquerra espanyola, són una modesta aspirina que alleugereix el dolor, però que no cura una malaltia vella, profunda i greu.
