Des que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va suggerir l’aprovació imminent dels indults als presos polítics catalans, no ha deixat d’exhibir un catàleg ben llarg de gestos amb Catalunya. Aquesta manera és ben habitual en el PSOE, un partit que quan li convé desplega tota la maquinària propagandística que té al seu servei per exposar, amb capacitat de convicció, les seues propostes.
Des que va posar els indults damunt la taula hi ha hagut diversos fets que han jugat a favor del president espanyol. Oriol Junqueras, líder d’Esquerra Republicana, va renunciar a la unilateralitat. Jordi Sànchez, secretari general de Junts per Catalunya, va qüestionar la finalitat independentista de l’1 d’octubre. La dreta espanyola, més impulsiva que reflexiva, va fracassar amb una manifestació ben trista i retrògrada a Madrid contra els indults. En aquella mateixa manifestació, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz-Ayuso, va interpel·lar el rei espanyol, Felip VI, qüestionant-se intencionadament si signaria els indults dels presos polítics catalans. A l’endemà, la mateixa casa reial responia de manera implícita a Ayuso, emparant-se en els deures constitucionals que «ha de complir» el monarca. No es pot deixar de tindre en compte, tampoc, que aquesta mateixa setmana es trobaven a Barcelona el rei espanyol i el president català, Pere Aragonès. Una trobada freda i distant, però que trenca amb la dinàmica dels últims anys, en què les autoritats polítiques catalanes s’han negat a rebre’l després del lamentable discurs que Felip VI va pronunciar el 3 d’octubre del 2017. Per acabar-ho d’adobar, Sánchez va eixir encara més reforçat gràcies al suport de la patronal. Antonio Garamendi, president de la CEOE, també va aprovar els indults. Un fet ben important, tenint en compte que aquest sector acostuma a aliar-se, tradicionalment, amb la dreta.
Sánchez, per tant, ha aconseguit en una setmana que la unilateralitat siga qüestionada per l’independentisme, que la dreta espanyola caiga en la desorientació, que el monarca espanyol no el discutisca i que la patronal li done suport. Una catifa roja per arribar a Catalunya amb un pla polític sota el braç, que anunciarà aquest dilluns en un acte al Liceu en què, també, defensarà els indults, que es podrien decretar a l’endemà, dimarts. Seria injust deixar de dir que aquesta mesura, per bé que insuficient, no deixa de ser benvinguda.
El perill, però, és que quan Sánchez ho té tot a favor és, precisament, quan acostuma a defraudar. La seua política ha de servir per impulsar canvis de fons que servesquen per solucionar, de veritat, els problemes català i espanyol. Els nou presos polítics són els represaliats més castigats i els qui tenen més projecció mediàtica, però al darrere hi ha també sis exiliats –tres d’ells, els eurodiputats, haurien de poder tornar a l’Estat espanyol en virtut de la immunitat parlamentària, però la justícia espanyola s’hi nega– i quasi 3.000 represaliats més, sotmesos a causes judicials injustes. Alhora, la justícia europea ha evidenciat, i continuarà evidenciant, la manca de garanties de la justícia espanyola. I per últim, l’amnistia i l’autodeterminació són dues exigències que, com a mínim, s’han d’estudiar.
Les paraules, sense fets, tornaran a estar buides. I si alguna cosa ha demostrat Sánchez és que, quan ho té tot de cara, acostuma a incomplir amb la seua paraula. La seua voluntat o el seu rebuig a dialogar amb l’independentisme català, en funció dels seus interessos temporals, ha estat una constant des que és president. Ara ha de demostrar que els seus gestos són reals i no una mera operació propagandística adreçada a garantir la seua estabilitat com a president. De moment només es pot dir que, fins ara, sempre ha actuat amb aquesta lògica. Canviar-la només depèn d’ell.
