Aquesta setmana, la ministra espanyola d’Hisenda, María Jesús Montero, va suggerir que no hi hauria cap reforma del finançament autonòmic. L’anunci, tot i que previsible, no deixa de ser indignant. El sistema actual de finançament autonòmic està caducat des de l’any 2014, quan s’hauria d’haver revisat si se segueix el principi de fer-ho cada cinc anys, tal com marca el Consell de Política Fiscal i Financera de les Comunitats Autònomes. El sistema actual, caducat des de fa set anys –i els que queden–, perjudica molts territoris, però el cas del País Valencià és del tot paradigmàtic, atès que és l’única comunitat que aporta diners a l’Estat tot i tindre una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola.
Davant d’aquesta realitat, no és estrany que un dels arguments principals de la campanya electoral de Ximo Puig el 2015, quan va ser elegit president, fora resoldre aquesta situació tan adversa i tan injusta. Sis anys després, tot continua igual. L’arribada de Pedro Sánchez a Moncloa el 2018 va ser contraproduent, en aquest sentit, per al discurs del president valencià. Evidentment, i per raons estrictament partidistes, a Puig li convenia més exhibir victimisme i confrontació contra Mariano Rajoy que haver de callar davant Pedro Sánchez, tan immobilista com el seu predecessor en aquesta qüestió. Tot i així, el PSOE i Compromís van acordar l’elaboració d’un esborrany sis mesos després de la investidura de Pedro Sánchez, però d’això encara no se sap res. Com calia esperar, la postura reivindicativa del PSPV s’ha esvaït. El relat de Ximo Puig ja no es basa tant en l’infrafinançament, sinó que se centra a denunciar el dumping fiscal executat des de la Comunitat de Madrid, en mans del PP, tal com es va veure dijous en la jornada organitzada pel Cercle d’Economia. Una crítica legítima i necessària, però que no soluciona el drama dels valencians, als qui s’intenta fer creure que el problema ja no està tant a Moncloa com a la Puerta del Sol.
El del finançament autonòmic és un problema molt complex. Si l'Estat no renuncia a més fons perquè els gestionen les autonomies, no hi ha solució capaç de satisfer les catorze comunitats implicades. En cas de reforma, el Govern espanyol ha de saber quins territoris li causaran menys problemes davant les injustícies que puga generar el sistema. Tothom té raons per exigir un sobrefinançament. Uns addueixen la compensació al despoblament latent i a l’envelliment poblacional. D’altres exigeixen poder traure més rendiment del seu dinamisme econòmic. El cas és que, tradicionalment, el territori més perjudicat per aquest sistema és el País Valencià. Especialment els últims anys, quan la situació ha superat el límit i l’infrafinançament ha entrat amb força en l’agenda política valenciana, generant consens reivindicatiu entre dretes, esquerres, patronal, sindicats i agents socials. Una pressió del tot insuficient, perquè tot continua igual.
Li compensa, al Govern espanyol, castigar els valencians amb l’infrafinançament? Una manera de comprovar-ho és calcular el pes polític que cada comunitat té al si de l’Estat. Cada ciutadà del País Valencià, territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana estatal, aporta cinc euros anuals a l’Estat en el balanç final, segons dades del 2018. El País Valencià envia 32 diputats al Congrés espanyol i té 4.975.000 d’habitants. Això vol dir que hi ha un diputat per cada 155.000 habitants. A Catalunya, el resultat d'aquesta equació de representativitat és idèntic. Alhora, cada català aporta a l’Estat 349 euros anuals, si bé la renda per càpita al Principat és superior a la mitjana estatal.
Mirem ara els casos oposats. Cantàbria és la comunitat més beneficiada de l’actual sistema de finançament. Cada habitant rep 883 euros anuals de l’Estat. I el nivell de representativitat és d’un diputat al Congrés per cada 116.000 habitants. El de la Rioja, segona comunitat més beneficiada, és d’un diputat per cada 78.000 habitants. I així successivament. L’operació matemàtica sempre condueix a la mateixa conclusió, que és ben senzilla: el País Valencià no és capaç de reivindicar-se amb eficàcia. A l’Estat li compensa molt més infrafinançar aquest territori abans que d’altres.
Dècades després d’alternança bipartidista a la presidència de la Generalitat Valenciana, sempre dominada per partits d’obediència estatal –PP i PSOE–, qualsevol persona interessada en política constata que els valencians mai no han comptat amb una formació capaç de defensar amb eficiència els interessos del país. El resultat és ben visible: els aparells dels partits d’àmbit estatal acaben decidint l’esdevenir del País Valencià, que sempre és desfavorable. La lògica és molt clara: l'enuig dels valencians no preocupa els governants estatals. O com a mínim, els inquieta bastant menys que l'empipament dels ciutadans d'altres territoris. La ministra d’Hisenda ja ha dit que el context polític «no ajuda» a dur a terme la reforma que Ximo Puig tant ha enarborat aquests anys. El Govern espanyol evidencia que deixar en mal lloc un dels seus barons compensa si això serveix per no incomodar d’altres. Tot quan el País Valencià, amb quasi cinc milions d’habitants, és l’autonomia més poblada de les que governen els socialistes. I ho és amb molta diferència, atès que el següent territori d’aquest rànquing és Castella la Manxa, amb dos milions de ciutadans.
El País Valencià, per tant, és incapaç de marcar agenda. El Govern de Ximo Puig no és capaç d'aconseguir que el seu mateix partit, el PSOE, que governa a l'Estat espanyol, contribuesca a millorar la situació econòmica dels valencians des de la Moncloa, per dramàtica que siga. Davant aquesta malaltia crònica, hi ha qui renuncia a exercir el nacionalisme, temerós d’espantar votants i de generar reaccions adverses. No serà, en tot cas, que els valencians sempre hem sigut massa poc nacionalistes? I si l’origen del problema són les renúncies, tradicionals i sistemàtiques, a defensar allò que altres territoris, amb molta menys història compartida, han sigut capaços de defensar?
