Aquesta setmana expliquem, en el tema de portada, el malestar intern que experimenta una bona part del PSOE amb la seua “vella guàrdia”. Parlem de l’expresident Felipe González, de l’exvicepresident Alfonso Guerra, de Joaquín Leguina i de tants altres que encara es reivindiquen com a socialistes i que diuen defensar l’essència del partit, definida per un “sentit d’estat” ben singular. Un “sentit d’estat” que ha tingut l’expressió més violenta en el terrorisme dels GAL, però que s’ha manifestat amb altres símptomes no tan tràgics, però ben decebedors. I és que la “vella guàrdia” del PSOE mai no s’ha estat de sumar-se a l’onada nacionalista espanyola patrocinada per la dreta –abans només pel PP, ara també per Vox. Onades que tenien com a únic objectiu evitar que Catalunya adquirira més competències autonòmiques o denunciar, sovint també amb aires militars i reaccionaris, qualsevol expressió catalanista, per bé que es plantejara en termes estrictament democràtics.
La “vella guàrdia” del PSOE, en definitiva, ha allunyat el partit dels seus principis fundacionals i del significat de les seues sigles, que són ben explícites. Aquesta cara antipàtica de la formació del puny i la rosa es tradueix, de manera inevitable, en una imatge més pròxima i moderna de la direcció actual del partit, que treballa per oferir una cara amable i per aparentar una voluntat de millora, de progrés i de concòrdia. Però molt sovint, això és només una aparença.
La qüestió dels indults dels presos polítics catalans és la prova més actual de la imatge d’amabilitat en què treballa el PSOE. Una imatge que ha suscitat, per descomptat, la reacció enrabiada de la “vella guàrdia”. Però aquesta operació dels indults, aquest rentat de cara, no soluciona, ni de bon tros, el problema polític català. Primer, perquè el consens del dret a l’autodeterminació que hi ha al Principat no serà satisfet. Segon, perquè els presos polítics seran indultats quasi quatre anys després d’haver estat empresonats sense cap motiu que ho justifique –així, almenys, ho entenen els tribunals europeus, que fins ara han denegat l’extradició dels exiliats. Tercer, perquè tot i el possible alliberament dels presos polítics, encara quedaran quasi tres milers de persones represaliades arran de l’1 d’octubre: alcaldes encausats per permetre el referèndum, activistes als tribunals per protestes al carrer convertides pels jutges en actes de terrorisme, etc. Per acabar-ho d’adobar, el “nou” PSOE s’emmiralla i molt amb el vell quan es nega a parlar d’un retorn lliure dels exiliats, malgrat els pronunciaments de les institucions europees al respecte, i malgrat que els seus socis de govern, Unides Podem, sí que admeten que la tornada de tots ells s’hauria d’assumir amb normalitat. No és estranya, aquesta actitud, atès que va ser el “nou” PSOE” qui va mirar d’evitar, a qualsevol preu, que Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí esdevingueren eurodiputats després de ser votats per més d’un milió de persones. Així ho va revelar el diari francès Libération, amb l’episodi protagonitzat per l’eurodiputada socialista Iratxe Garcia, que va pressionar David Sassoli perquè el president del Parlament Europeu no es pronunciara sobre la sentència del TJUE, que negava l’obligatorietat imposada per l’Estat espanyol que els eurodiputats juraren la Constitució a Madrid –i, així, poder arrestar els eurodiputats a l’exili.
El “nou” PSOE, per tant, té moltes coses del vell. També ho va demostrar avalant el 155, o amb la promesa electoral de detenir el president Puigdemont fent ús d’una Fiscalia que, segons Pedro Sánchez, depenia d’ell mateix. Fora bo que la cara “amable”, o la més demòcrata del PSOE, es mostrara de manera perpètua. I no només quan li convé un rentat d’imatge per fer viable aquesta legislatura, en què necessita dels suports de l’independentisme per sobreviure.
