L’independentisme català més insubornable és conscient, tal com admet en privat i en públic, que la jugada de Pedro Sánchez amb els indults pot ser contraproduent per al moviment. Eixir de la presó mai no pot ser una mala notícia. Menys encara si l’empresonament no té cap justificació. Però la capacitat del moviment, la força de l’independentisme, es veu afectada davant un rentat de cara d’aquestes dimensions.
Els indults no serviran per anul·lar les causes contra la resta dels represaliats arran de l’1 d’octubre, que són quasi 3.000 persones. Tampoc no servirà, a curt termini, per garantir el retorn lliure dels exiliats. De fet, la part més nombrosa del Govern espanyol, la del PSOE, ja n’ha explicitat la seua oposició ferma. I per descomptat, els indults tampoc no resoldran el problema polític en els termes que l’independentisme l'ha plantejat sempre, que és a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació.
Per tot això, i per més coses, la jugada de Pedro Sánchez és bastant intel·ligent per als seus propis interessos. L'única raó no és la seua necessitat de sobreviure a la legislatura. N'hi ha altres motius. El primer, que el Govern espanyol aparenta haver resolt un conflicte sense haver-lo resolt de manera satisfactòria per als seus adversaris. Alhora, els indults es concediran després que líders destacats de l’independentisme català hagen descartat de forma explícita la via unilateral –en el cas d’Oriol Junqueras– o hagen assenyalat que l'objectiu de l'1 d'octubre era forçar l'estat a negociar, en el cas de Jordi Sànchez –un argument que ha fet mal al si del seu partit, però que és compartit per més gent que no sembla. Aquest gir en el relat, protagonitzat per dos dels líders dels principals partits independentistes, dona oxigen a Sánchez, que es podrà penjar la medalla d’haver adquirit la garantia que la via confrontadora és cosa del passat. I no cal dir que portes enfora, allà on el procés s’entén d’una manera lleugera i tangencial, l’alliberament dels presos es pot interpretar, de manera automàtica, com el final del conflicte gràcies a la bona voluntat d’un govern espanyol que ha estat disposat a arribar a aquest desenllaç. Una imatge, per cert, que l'executiu de Rajoy mai no es va esforçar a transmetre.
Pedro Sánchez també ha descol·locat la dreta espanyola. La manifestació de Madrid és el resultat de la inèrcia i la ràbia dels convocants, i no de la certesa que la concentració comptarà amb un gran suport. Hi ha una dreta indignada amb els indults que no es pot menystenir pel seu poder mediàtic, però aquesta dreta no ha sigut capaç de guanyar cap de les últimes eleccions. Cal recordar que al 2019 es van celebrar dos comicis d’àmbit estatal, els autonòmics, els municipals i els europeus; el 2020 hi va haver eleccions a Galícia i a Euskadi; i enguany també a Catalunya. L’èxit general de la dreta espanyola en totes aquestes eleccions ha sigut escàs, i evidencia que el relat constant contra l’independentisme i els seus “col·laboradors” mobilitza el seu electorat, però té un sostre que allunya aquest espai polític de l’hegemonia. Més enllà de Madrid, que sempre és una excepció. Si tot va com es preveu, la fotografia de diumenge serà tan retrògrada com la de la manifestació idèntica del 2019, convocada per un motiu similar –contra la figura del relator plantejada per intercedir en una possible negociació entre els governs espanyol i català–, però serà també més trista i, sobretot, menys nombrosa. Alguns dirigents del PP, de fet, se n'han desmarcat.
Alhora, tot i que els indults generen un rebuig important, aquestes operacions polítiques sempre han de ser analitzades a llarg termini. En un llibre publicat recentment a propòsit del 25è aniversari del primer triomf electoral de José María Aznar, el seu autor, l’exdiputat del PP Sergio Gómez-Alba, explica com l’expresident nord-americà Gerald Ford va ser condemnat per l’opinió pública del seu país després d’evitar, fent ús de les seues facultats presidencials, el judici contra Richard Nixon, el seu antecessor, que va haver de dimitir després de l’escàndol del Watergate. Ford només va ser president durant tres anys i no va superar la reelecció, atès que va perdre contra el demòcrata Jimmy Carter el 1976, en bona part degut a la seua decisió d’exonerar Nixon quan tota l’opinió pública demanava un càstig exemplar contra l’expresident. Al llibre Los años de Aznar, Gómez-Alba narra que ja al 2001, 25 anys després que Ford abandonara la Casa Blanca, aquest va ser guardonat pel Kennedy Center, que va reconèixer el servei de Ford “a la nació” per haver evitat aquell judici que, pensaven passats ja els anys, hauria resultat contraproduent per als interessos del país. També en aquest llibre, l’autor cita l’obituari de The New York Times dedicat a Ford quan va faltar el 2006. El rotatiu, ben hostil en el seu dia contra la seua decisió d'eximir Nixon de les seues possibles responsabilitats penals, li atorgava a Ford anys més tard el mèrit d’haver contribuït a “l’alleugeriment col·lectiu” amb aquella decisió, malgrat les crítiques rebudes en el seu moment. Gómez-Alba va ser entrevistat recentment per aquest setmanari, i preguntat per si aquella situació podria ser traslladable a l’operació actual dels indults, va preferir no respondre-hi amb claredat.
Per últim, no es pot oblidar com va acabar l’últim “procés” viscut a l’Estat espanyol. En cap cas és comparable el Pla Ibarretxe amb el procés català. Primer, perquè el lehendakari sempre va actuar conforme a la legalitat imposada, i va retirar el seu pla una vegada el Congrés li’l va tombar. Segon, perquè aquella situació es vivia en un context d’assassinats que tot ho contaminava i convertia la situació en irrespirable. Però no es pot oblidar, tampoc, l’hostilitat amb què va reaccionar l’Estat espanyol davant un plantejament establert sota termes legals, que mai no va superar aquests límits, i que tot i així va patir tota mena de menyspreus, d’insults i d’amenaces. I, per descomptat, s’ha de tindre en compte que tot allò es va produir enmig del tancament de mitjans de comunicació, de persecució contra editorials i d’una llei de partits que es va traduir en l’única victòria electoral del nacionalisme espanyol al País Basc fins avui, gràcies a la il·legalització de l'esquerra abertzale. El PP i el PSOE mai no van tornar a governar junts, i la repetició d’aquest escenari a Euskadi és del tot impossible. Però tota aquella operació va servir per arraconar la via sobiranista del PNB i el discurs confrontador de l’esquerra abertzale. Després d'aquell episodi repressiu, avui, PNB i EH Bildu són els partits més votats al País Basc amb molta diferència, però estan molt lluny de posicionaments que provoquen un mal de cap al Govern espanyol. Potser els partits independentistes catalans no imitaran aquest gir moderat, però hi ha alguns gestos que conviden a no descartar aquesta opció. Una opció que demostraria que la repressió ha funcionat.
En tot cas, el procés a Catalunya potser no està tocat de mort. No ho estarà mentre Carles Puigdemont mantinga la seua legitimitat al Parlament Europeu. Amb ell, l’Estat espanyol continuarà tenint un problema. La desgràcia del president Puigdemont és que cada vegada sembla més aïllat. El seu avantatge és que conserva la capacitat d’evidenciar les mancances democràtiques de l’Estat. Només cal llegir el document del Consell d'Europa, les resolucions judicials contra les extradicions o el fracàs de l'Estat quan va mirar d'impedir que els exiliats aconseguiren l'acta d'eurodiputats. Amb això, i amb tot el que possiblement haurà d'arribar, Pedro Sánchez tindrà més problemes per intentar fer d’estadista portes enfora. Per molt que la jugada dels indults li funcione.
