La setmana passada, la justícia espanyola va tornar a rebre dos advertiments clars que qüestionaven, de manera molt evident, la tasca feta pel Tribunal Suprem contra els impulsors del referèndum de l’1 d’octubre. Concretament, el Comitè d’Afers Legals del Consell d’Europa exigia l’Estat espanyol «indultar o alliberar» els presos polítics catalans i retirar les peticions d’extradició contra els exiliats. Encara més: aquest comitè reclamava la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició per evitar «penes desproporcionades per transgressions no violentes». Aquest informe es debatrà al Consell d’Europa el 21 de juny, i ha estat elaborat per l’eurodiputat socialista letó Boriss Cilevics, qui ha estat un any i mig entrevistant-se amb totes les parts implicades en el judici a l’1 d’octubre –condemnats, advocats, membres de la judicatura, etc.
La notícia arribava tot just a l’endemà que el Tribunal General de la Unió Europea retirara, de manera temporal, l’aixecament de la immunitat que correspon als eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. Aquesta retirada era la resposta afirmativa a les al·legacions presentades per tots tres, que denunciaven no poder exercir amb normalitat la seua tasca de representativitat després d’aquella operació tan macabra per trepitjar els seus drets.
Tot això coincideix, temporalment, amb la paradoxa amb què s’ha trobat l’Estat espanyol, denunciat pel Marroc per l’afer del líder del Polisario, Brahim Gali, atès en un hospital espanyol mentre era reclamat per la justícia del Marroc. L’executiu de l’estat nord-africà ha assenyalat Espanya per haver desplegat tot l’aparell diplomàtic per evitar que el Marroc interlocutara amb els líders polítics catalans triats democràticament i impedir la internacionalització del missatge independentista. Una tasca encomanada que el Marroc, un Estat poc o gens exemplar en termes democràtics, va complir i que ara, com és normal –encara que no siga just– exigeixen a l’Estat espanyol envers el líder del Polisario. Quan la diplomàcia es fa servir amb finalitats perverses, es cauen en contradiccions com aquesta.
Una vegada més, i tal com es ve demostrant des de fa tres anys i mig, la justícia espanyola queda en evidència a ulls del món. Més encara quan des del Ministeri espanyol d’Exteriors va interpretar que l’esmentat informe del Comitè del Consell d’Europa havia «avalat l’actuació d’Espanya en relació als polítics independentistes catalans». En tres anys i mig, la justícia espanyola ha encarcerat polítics escollits democràticament i que formaven part d’un govern. En aquest mateix període de temps, tant els comitès de l’ONU com de distintes institucions europees han qüestionat la justícia espanyola. Més encara ho han fet distints tribunals europeus, que han denegat les extradicions dels líders polítics exiliats de manera ben explícita, negant els delictes pels quals se’ls reclamava. Davant d’això, la justícia espanyola no ha fet més que reafirmar-se en la seua autarquia.
Preocupa encara més, però, que el Govern espanyol no haja sigut capaç de qüestionar públicament aquest funcionament. Els indults suggerits per Pedro Sánchez compten, a més a més, amb l’oposició explícita i visceral de la cúpula judicial, que no s’ha estat, fins i tot, d’excedir les seues competències i vincular aquest possible desenllaç amb la voluntat de l’executiu espanyol de trobar l’estabilitat al Congrés amb els partits que lideren els presos polítics catalans.
L’actitud de la justícia espanyola ha superat tots els límits de la decència. Si no es treballa per una democratització d’aquest àmbit, les arbitrarietats continuaran a l’Europa del segle XXI. I davant això, ni els indults ni les mesures de gràcia serviran per fer un país més just.
