Divendres passat, al tercer intent, Pere Aragonès i Garcia es va convertir en el 132è president de la Generalitat de Catalunya. Tot després d’un període més llarg del compte de negociacions que, en determinats moments, semblava que es trencaven i que la situació desembocava cap a unes noves eleccions. En uns nous comicis, segur, l’independentisme hauria estat penalitzat.
Superats els esculls per Jordi Sànchez i Pere Aragonès, aquest últim ha estat elegit president i liderarà un govern que també integrarà Junts per Catalunya –a l’hora de tancar aquesta edició d’EL TEMPS encara no s’han fet públics els noms dels nous consellers– i que estarà, novament, condicionat per la CUP, que té la clau de la majoria parlamentària independentista.
Tal com han anat les coses, i tenint en compte les diferències que separen els tres partits, i molt especialment Esquerra Republicana i Junts per Catalunya, cal esperar que la legislatura no estiga exempta de tensions. Però la manera com s’ha iniciat, amb el discurs d’investidura del nou president, fa pensar que alguns dels propòsits d’aquest nou període estan clars.
Aragonès parlava en el seu discurs d’una «sacsejada necessària» per a Catalunya que hauria de pivotar sobre quatre qüestions: la social, la feminista, l’ecològica i la democràtica. No són afers menors en un moment en què Catalunya té l’oportunitat de tornar a emergir com a regió europea destacada en qüestions que al nord d’Europa són primordials des de fa temps i que al sud, tal com ha passat tantes vegades, tarden a consolidar-se en política i xoquen amb una oposició frontal. Cal no oblidar tampoc la proposta plantejada per Junts per Catalunya, a través del seu portaveu Albert Batet, de fixar un pacte nacional per la llengua catalana. Un pacte que, per descomptat, hauria de tindre presents tots els territoris de parla catalana.
Amb la recuperació post-pandèmica, el Govern català haurà d’esdevenir exemplar per demostrar que hi ha una manera de governar distinta a Moncloa, on les ambigüitats i les indecisions, els missatges confosos i les contradiccions estan a l’ordre del dia, tal com s’ha pogut veure en la recent i vergonyosa crisi migratòria, visible a les platges de Ceuta i Melilla. Alhora, qüestions estrictament econòmiques, com ara la de l’habitatge digne, també la protecció dels autònoms, així com del sector públic, han de ser bandera d’un nou govern que es pot veure temptat per les grans corporacions empresarials, que no sempre incideixen en l’àmbit públic al servei de la majoria. Entre altres coses, perquè no sempre tenen aquesta exigència des de les administracions. La gestió de la recuperació econòmica serà una nova oportunitat per demostrar la capacitat de bon govern. Aquest és el gran sotrac que ha d’experimentar Catalunya. Una oportunitat que no es pot desaprofitar.
Cal no oblidar, per descomptat, un altre gran repte al qual s’enfronta el nou govern català: el democràtic. Aragonès ja va dir a la investidura que s’emmiralla en el model escocès, el del referèndum acordat, i que espera que l’Estat espanyol es comporte, en aquest sentit, com el Regne Unit el 2014. Certament, un referèndum acordat és una fita ben complicada, però l’independentisme està conjurat a fer-ho, si bé sense argumentar com. L’estratègia per aconseguir-ho serà fonamental, com també ho serà el fet de no crear expectatives que deriven en frustracions i malentesos.
Pere Aragonès, amb 38 anys, és una persona que pràcticament sempre s’ha dedicat a la política. Un fet que els últims anys, quan la política s’ha desprestigiat, no ha estat ben vist al si d’una societat que criminalitzava els «polítics professionals». Alhora, cal esperar que la seua preparació i la seua capacitat de consens siga positiva per a un país que necessita reconstrucció, encerts, certeses i reconciliació.
