A l’alba, Alek Musa encara estava de bon humor. Al matí del 25 de juny de 2020, va embarcar en un bot inflable amb altres 69 persones que també buscaven asil. La majoria dels refugiats eren sudanesos com ell. Havien deixat enrere la ciutat costanera de Garabulli la nit passada. El seu destí: l’illa de Lampedusa, a Itàlia. Musa volia escapar dels horrors de Líbia, on els migrants com ell eren capturats, torturats i assassinats a mans de milicians.
La ruta a través del Mediterrani central és una de les més perilloses del món per als migrants. Tan sols la setmana passada van morir altres 100 persones quan intentaven arribar a Europa des de Líbia. Tot i això, Musa confiava. El mar estava tranquil i el bot tenia molt de combustible.
Però llavors, entre les 9 i les 10 del matí, Musa va veure un petit avió de color blanc al cel. Ho va gravar amb el seu telèfon. Hi ha molts indicis que indiquen que l’avió formava part d’una patrulla de Frontex, l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes. Les dades dels vols mostren que un pilot de Frontex va estar donant voltes als encontorns del bot en aquell moment.
Tot i això, segons sembla, els oficials de Frontex no van donar instruccions a cap dels vaixells de càrrega de la vora perquè ajudessin als refugiats, ni tampoc ho van fer els centres de coordinació de salvament marítim. En lloc d’això, hores més tard, Musa va veure a l’horitzó el Ras Al Jadar, un vaixell guardacostes libi.
Com que cap d’ells no volia ser arrossegat de nou cap a Líbia, els migrants van entrar en pànic. “Vam intentar marxar el més ràpid possible”, diu Musa, que no vol donar el seu nom real per por a represàlies.
Musa afirma que el vaixell libi va envestir el bot, i que van caure quatre homes per la borda. A les imatges captades per un avió de l’organització privada de rescat Sea-Watch es poden veure a l’aigua persones lluitant per la seva vida. Es creu que almenys dos refugiats van morir en aquell moment. La resta van ser portats de nou cap a Líbia.
Frontex ha convertit els libis en els interceptats d’Europa
L’incident del 25 de juny representa la política europea del Mediterrani: els Estats membres de la Unió Europea van aturar per complet les operacions de rescat marítim l’any 2019. En lloc d’això, estan aprofitant la Guàrdia Costanera líbia per mantenir fora d’Europa les persones que busquen protecció.
L’any 2012, el Tribunal Europeu de Drets Humans va dictaminar que els refugiats no poden ser retornats a Líbia perquè allà són amenaçats de tortura i mort. Però això és exactament el que estan fent els guàrdies fronterers libis. Amb l’ajuda dels europeus, estan interceptant els refugiats i els estan portant de nou cap a Líbia. Segons un document intern de la UE, l’any passat van interceptar 11.891 persones.
La Unió Europea finança la Guàrdia Costanera líbia i ha format els seus membres. Fins ara, però, afirma no controlar les seves operacions. “Frontex mai no ha cooperat directament amb la Guàrdia Costanera líbia”, va declarar al Parlament Europeu Fabrice Leggeri, el cap de l’agència fronterera, el març. Va afirmar que els libis eren els únics responsables de les polèmiques intercepcions. Però, és realment cert?
DER SPIEGEL ha investigat els incidents que han anat passant al mar Mediterrani durant diversos mesos, juntament amb l’organització mediàtica “Lighthouse Reports”, la revista d’investigació Monitor de l’emissora pública alemanya ARD i el diari francès Libération. Els reporters van recollir dades sobre la posició dels avions de Frontex i les van comparar amb les dades dels vaixells i la informació dels migrants i de les organitzacions civils de rescat. Van examinar documents confidencials i van parlar amb els supervivents, així com amb gairebé una dotzena d’oficials libis i amb personal de Frontex.
Aquesta investigació ha posat al descobert, per primer cop, fins on arriba la cooperació entre Frontex i els guardacostes libis. L’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes té un paper actiu en les intercepcions realitzades pels libis. L’informe va demostrar que Frontex va sobrevolar les embarcacions on eren els migrants almenys en vint ocasions des de gener de 2020, abans que els guardacostes libis els duguessin de nou cap a Líbia. En algun cas, els libis van entrar a la Zona de Recerca i Rescat de Malta, una àrea sota jurisdicció europea.
Durant les intercepcions van morir o estan desapareguts 91 refugiats. Això ha passat en part perquè el sistema que han establert els europeus provoca retards importants en aquestes intercepcions. En la majoria de casos, els vaixells mercants o fins i tot les organitzacions d’ajuda es trobaven molt a prop i podrien haver arribat ràpidament als bots plens de migrants, però segons sembla ningú no els va alertar. Fa anys que les organitzacions de salvament marítim es queixen de no rebre gairebé mai alertes de Frontex.
Aquestes revelacions suposen un problema per a Leggeri, el cap de Frontex, qui ha de donar explicacions per la participació de l’agència en la repatriació il·legal d’immigrants al mar Egeu. Ara, segons sembla, Frontex també està ignorant la llei en les operacions al Mediterrani central.
Una operació realitzada al març va donar llum sobre com operen els libis a alta mar. El capità del vaixell libi Fezzan, un oficial de la Guàrdia Costanera, va acceptar que un reporter de DER SPIEGEL viatgés amb ell en vaixell. Durant el viatge, duia a la mà un paper arrugat amb les coordenades de les embarcacions que havia d’interceptar. El vaixell no tenia accés a internet. De fet, els rescatadors marítims privats tenen millor equipament.
Al matí del viatge, la tripulació del Fezzan ja havia tret de l’aigua uns 200 migrants. Els libis, però, van decidir deixar al mar una embarcació de fusta sense motor amb unes altres 200 persones perquè el Fezzan ja estava massa ple. Els rescatats es van arraulir a la coberta, amb la roba xopa i els ulls plens de por. “Quedeu-vos asseguts!”, van cridar els oficials libis.
Sheik Omar, un noi de 16 anys de Gàmbia, es va asseure a la gatzoneta a la proa. Va explicar com, quan el seu pare va morir, va patir treballant a Líbia i només volia marxar d’allà. Ja havia intentat arribar a Europa en cinc ocasions. “Tinc por”, va dir. “No sé on m’estan portant. Probablement no serà un lloc bonic”.
Les condicions als camps de detenció libis són catastròfiques. Alguns estan controlats oficialment per les autoritats, però diverses milícies són les que en tenen les regnes. Els migrants són un bon negoci per a ells, sobretot els refugiats dels països subsaharians, qui són encarcerats i extorsionats.
Mohammad Salim sabia què l’esperava a presó. És originari de Somàlia i no volia donar el seu nom real. El juny passat, ell i uns altres noranta migrants van intentar fugir de Líbia en una embarcació, però l’avió de Frontex els va sobrevolar de matinada. Van passar diversos vaixells mercants que podrien haver-los dut cap a Europa, però la Guàrdia Costanera líbia va arribar unes quantes hores després.
Un cop van ser a terra ferma, van enviar a Salim al centre de detenció d’Abu Issa, que està controlat per una coneguda milícia. “Gairebé no teníem res per menjar”, va dir Salim per telèfon. Els dies bons, menjava divuit macarrons contats. Els altres dies, llepava la pasta de dents. Els guàrdies obligaven les dones a despullar-se. Salim va poder aconseguir comprar la seva llibertat un mes després, quan la seva família va pagar 1.200 €.
La UE coneix bé les condicions de les presons líbies de refugiats. L’any 2017 els diplomàtics alemanys van denunciar les “condicions similars a les d’un camp de concentració”. Al febrer, un informe del Servei Europeu d’Acció Exterior descrivia la “violència sexual, el segrest per demanar rescat, els treballs forçats i els assassinats” generalitzats. L’informe afirma que entre els autors d’aquests delictes es troben “funcionaris del govern, membres de grups armats, contrabandistes, traficants i membres de bandes criminals”.
Els subministraments de l’empresa els proporciona la Guàrdia Costanera líbia, que també està formada en part per milicians.
En resposta a una pregunta de DER SPIEGEL, Frontex va afirmar que l’agència té l’obligació d’informar a tots els centres de coordinació de salvament marítim reconeguts internacionalment en la regió sobre les embarcacions de refugiats, inclòs el Centre Conjunt de Coordinació de Salvament (JRCC). Aquest centre de coordinació de salvament marítim depèn del Ministeri de Defensa libi i és finançat per la UE.
Segons els documents oficials, el JRCC està situat a l’aeroport de Trípoli, però els membres de la Guàrdia Costanera líbia afirmen que el centre de control no és més que una sala petita dins la base militar d’Abu Sitta, a Trípoli, amb tan sols dos ordinadors. Afirmen que en realitat els que treballen allà són dos oficials de la Guàrdia Costanera líbia, i que aquests homes no tenen la capacitat de vigilar el seu tram de costa, cosa que significa que volarien pràcticament a cegues si no fos per la vigilància aèria de la UE. Si hi ha un accident marítim, normalment només notifiquen als seus companys, encara que actualment només disposen de dos vaixells. Ni tan sols fan cap intent d’informar els vaixells de les ONG o a les companyies navilieres privades que es troben més a prop. Massoud Abdalsamad, cap del JRCC i comandant de la Guàrdia Costanera, finalment admet que “el JRCC i la Guàrdia Costanera són el mateix, no hi ha cap diferència”.
Missatges de Whatsapp a la Guàrdia Costanera
Per tot això, els experts estan convençuts que fins i tot la mera transferència de coordenades per part de Frontex al JRCC viola la legislació europea. “Els funcionaris de Frontex saben que els guardacostes libis estan portant als refugiats de nou cap a Líbia i que allà les persones afronten tortures i un tractament inhumà”, afirma Nora Markard, professora de Dret internacional públic i Drets humans internacionals a la Universitat de Münster.
De fet, segons sembla, els empleats de Frontex van un pas més enllà i envien les coordenades de les embarcacions de refugiats directament als oficials libis a través de Whatsapp. Aquesta afirmació l’han realitzat de forma independent tres membres de la Guàrdia Costanera líbia. DER SPIEGEL està en possessió de captures de pantalla que indiquen que als guardacostes se’ls informa regularment, i de manera directa. A un capità li van enviar una fotografia d’una embarcació de refugiats presa per un avió de Frontex. “Aquesta forma de contacte directe és una clara violació del dret europeu”, afirma Markard, l’experta en lleis.
Quan se li va preguntar, Frontex ja no va negar explícitament el contacte directe amb els guardacostes libis. L’agència diu que es posa en contacte amb tots els implicats en operacions d’emergència per tal de salvar vides. I un portaveu va dir que aquesta forma de comunicació d’emergència no pot considerar-se un contacte formal.
Però els funcionaris de Frontex a Varsòvia són conscients que el seu objectiu principal és evitar que els refugiats arribin a les costes europees. Sovint veuen a les pantalles del seu lloc de treball com bolquen les embarcacions al Mediterrani. Per a alguns d’ells ja ha resultat ser molta pressió: pateixen trastorns del son i problemes psicològics.
Traducció d’Ariadna Gil Besolí