Superat el llarg episodi d’estira-i-arronsa sembla que ja hi ha un acord per investir Pere Aragonès com a president de la Generalitat amb totes les prerrogatives. És a dir, no com fins ara, que ocupava el càrrec de manera interina en substitució Quim Torra després que aquest fos inhabilitat. Si aquesta investidura s’acaba esdevenint –deixeu-me un racó per a la reserva en aquest país de jugades mestres histriòniques i corredisses d’última hora-, suposarà una fita històrica: després de 82 anys tornarà haver-hi al capdavant del Govern de Catalunya, un president d’ERC amb capacitat per exercir les quotes d’autogovern de les que el país disposa, sempre migrades i insuficients. O, si no en són 82, almenys en són 41, des que Josep Tarradellas va cedir el testimoni d’un govern fins aleshores més simbòlic que res més, a Jordi Pujol.
El cas català és singular, en tant que segurament és el primer lloc on es basteix un govern autonòmic presidit per una formació que no va participar, per acció o per omissió, del pacte constitucional del 1978. Cal recordar que, amb la fi del franquisme, els republicans no van ser legalitzats per a les eleccions de 1977 mentre que sí que ho van ser els comunistes que, en teoria, eren el gran enemic del franquisme. Es tractava d’allò que va deixar dit José Calvo Sotelo: “antes roja que rota”. Poc després dels primers comicis, el partit liderat per Heribert Barrera va demanar el vot contrari a la Constitució Espanyola per, entre altres coses, no veure inclòs a la carta magna el dret a l’autodeterminació dels pobles.
La presidència d’Aragonès serà, també, el primer tomb en ferm a l’històric bipartidisme: allò que a Espanya es repartien PP i PSOE tenia a Catalunya la seva pròpia versió entre Convergència i el PSC. És a dir, que des de 1980 ençà només havien tingut despatx a Palau els representants d’aquestes dues formacions, amb un clar avantatge pels convergents, que tan sols n’havien quedat fora durant dues legislatures. Al final no és més que la plasmació al govern de Catalunya d’allò que ha anat passant a molts ajuntaments: després de cada votacions municipals sentíem dir que en tal ciutat o en tal altra hi tornava a haver alcalde republicà i que era un fet inèdit des dels anys trenta. Això mateix està a punt de passar a la Generalitat.
Una ullada a la història contemporània de Catalunya ens recorda que cada cop que aquesta força política ha tingut un poder decisori a la política catalana hi ha hagut un sacseig dels fonaments sobre el quals reposava l’statu quo. Va passar amb la restitució de la Generalitat després que Francesc Macià proclamés la república catalana i quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català l’any 1934. També quan es va restablir la Generalitat després del franquisme i amb l’impuls d’un nou estatut la primera dècada dels 2000. Ningú no pot obviar que a l’1 d’octubre del 2017 s’hi va arribar primer amb el condicionament d’ERC a la majoria parlamentària i, després, amb la intervenció directa des del govern, assumint les àrees que van fer possible la votació.
No podem saber com discorrerà la legislatura que tot just ara s’enceta, ni si hi haurà lloc per grans trasbalsos. Possiblement, almenys a curt termini, el país necessiti un període de replegament: per refer-se dels estralls de la pandèmia i per recuperar forces després de l’esprint de l’1 d’octubre, esperant reunir noves adhesions a la causa independentista a través d’un govern constructiu, eficaç i inclusiu. Encara més havent superat uns mesos en els que les virtuts de l’independentisme han quedat emmascarades pels retrets i les punyetes, amb la mirada fita al repartiment de vots i escons.
Sigui com sigui, el canvi és simptomàtic. En el camí de la desafecció amb el sistema imperant, amb les cotilles imposades per l’estat espanyol als drets nacionals i socials de Catalunya, es fa una passa més traspassant la presidència a un partit que no va participar en la fundació del nou règim.
